La sorprenent resiliència del PP
El febrer del 1992 el fiscal de Milà Antonio Di Pietro va demanar la detenció de Mauro Chiesa, dirigent del Partit Socialista Italià i aspirant a l’alcaldia de Milà. Allò va ser el detonant d’una operació judicial a gran escala, que seria coneguda com a Tangentopoli o Mani Pulite. El motiu, una extensa xarxa que cobrava, sistemàticament, comissions de fins a un 10% per totes les adjudicacions públiques. En cosa de dos anys, el vell sistema de partits italià havia saltat pels aires, incloent-hi la totpoderosa Democràcia Cristiana (DC), que havia governat Itàlia de manera ininterrompuda des del 1948, i els seus socis del Partit Socialista. El que vindria després és ben conegut: unes dècades en què la política italiana ha girat al voltant de la figura de Silvio Berlusconi. De fet, a Itàlia Mani Pulite es considera el detonant del pas de la Primera a la Segona República.
Aquesta història té paral·lelismes evidents amb el que hem viscut aquests darrers anys a l’estat espanyol i, en bona mesura, també a Catalunya. Corrupció generalitzada. Comissions i suborns. Finançament il·legal de partits. Un partit hegemònic durant molt de temps. Silencis i complicitat que un dia s’esquerden i de sobte la brutícia comença a brollar sense aturador. Tot plegat resulta molt familiar.
I, tanmateix, el terratrèmol que ha sacsejat el sistema polític espanyol -i el català- no ha aconseguit fer caure el Partit Popular. De fet, la capacitat de resistència del PP és especialment remarcable si tenim en compte la severitat de la crisi econòmica, que a priori hauria d’haver fet de multiplicador del potencial destructiu de la successió d’escàndols de corrupció.
El PP ha patit molt electoralment, és cert. Entre el 2011 i el 2015 va perdre més de 3,5 milions de vots, i va passar del 45% al 29% del vot. Tanmateix, el fet és que governa en solitari, i manté unes perspectives electorals relativament optimistes. La seva capacitat d’influència no ha minvat gaire, i de moment no s’albira per enlloc un procés de desintegració del PP semblant al que va patir la DC italiana. El bloc social i polític de la dreta espanyola es manté relativament compacte i articulat al voltant del PP. Així com l’espai electoral i social de l’esquerra s’ha fragmentat significativament, la mossegada que Ciutadans ha aconseguit fer-li al PP pel centredreta és molt més modesta, i en cap cas Albert Rivera sembla en disposició de fer el sorpasso al PP.
El cas català és diferent, pel vector del procés independentista. Però el fet és que l’antiga formació hegemònica, CiU, sí que ha entrat en una certa espiral de desintegració. Primer, amb la dissolució de la federació i la desaparició d’Unió. I després, amb la crisi profunda que viu l’antiga CDC. Conserva, de moment, la presidència de la Generalitat gràcies a la coalició Junts pel Sí, però el seu pronòstic, atesos els darrers resultats electorals, és, si més no, reservat. L’antiga hegemonia convergent s’ha esmicolat i de moment no hi ha gaires símptomes que la refundació hagi aconseguit aturar el desgast.
Com és possible, doncs, que el PP, malgrat tot, es mantingui sòlidament instal·lat com a primera força i amb bones perspectives? És una pregunta difícil de respondre. En tot cas, podem plantejar algunes hipòtesis sobre els possibles factors que ho expliquen. El primer és la destresa del PP per conrear un nínxol determinat de l’electorat, el d’edat avançada, que ha estat relativament protegit de les polítiques d’austeritat. Aquest grup de votants és especialment important. Com que tenen unes taxes elevades de participació electoral, i són molt presents en províncies que estan sobrerepresentades pel sistema electoral, el seu pes electoral és encara superior al seu pes demogràfic.
Un altre factor probablement té a veure amb l’estructura interna del PP. Després de la desaparició de la UCD, el PP ha ocupat tot l’espai de la dreta amb un model de partit jeràrquic i disciplinat. Haver conreat aquesta fèrria disciplina interna possiblement ha evitat una desintegració per dalt com la de la Democràcia Cristiana, o la de la mateixa UCD, que era una formació molt més policèntrica.
I, finalment, sembla evident que el PP ha utilitzat a fons la seva capacitat d’influència sobre la fiscalia i alguns òrgans judicials. És potser la diferència més important respecte al cas italià: els equivalents als jutges i fiscals de Milà a Espanya han estat inhabilitats, apartats, perseguits i marginats. Tot això ha permès al PP controlar els danys, allargar processos i limitar-ne el potencial destructiu.
