Publicitat
Publicitat

Tot el que volies saber sobre la ‘cuina’

La mostra de les enquestes no correspon exactament a la mitjana de la població i calen correccions

Quan un polític (o un tuitaire) no està content amb el que diu una enquesta sol maleir la cuina del treball demoscòpic. Però, ¿és necessari cuinar les dades obtingudes en brut? ¿De què estem parlant?

Per què cal una cuina?

L’objectiu principal és corregir el biaix que pugui tenir el mostreig

Les enquestes es basen en la teoria del mostreig, que ens diu que, si agafem una mostra aleatòria d’una població, podem acostar-nos a les seves característiques amb un determinat nivell d’imprecisió que depèn, entre d’altres, de la mida de la mostra. Com més gent entrevistem, més semblant serà la nostra mostra a la població. Ara bé, perquè funcioni, cal que la mostra compleixi requisits que sovint no es donen. La mostra ha de ser aleatòria i, si més no, tots els individus han de poder ser triats per a la mostra.

A més, cal que els seleccionats responguin a l’enquesta i ho facin acuradament. Sovint, però, no va així. Primer, perquè la selecció es fa a partir de llistes de població que no inclouen a tothom, com ara guies de telèfon. Segon, perquè bona part de la gent contactada o és impossible de localitzar o no vol respondre. I, finalment, els que trobem a casa i responen sovint no donen una resposta acurada al que se’ls demana, perquè no volen o no ho saben. Per tot això, per oferir prediccions fiables, cal que els tècnics corregeixin les desviacions entre el que seria l’enquesta ideal i els resultats existents. És el que es coneix com a cuina.

Com es fa la cuina?

Ponderar segons el record de vot i assignar els indecisos

Tot i que els detalls varien, fonamentalment la cuina té dos components. El primer és una correcció de la mostra per ajustar-la a les característiques mitjanes de la població. Normalment es fa a partir del record de vot: si tenim menys proporció d’enquestats que declaren haver votat un partit dels que ho van fer en realitat, hem de donar més pes en les nostres estimacions a aquests enquestats i treure’n els que pertanyin a grups sobrerepresentats. A Catalunya, per exemple, els votants del PP solen estar infrarepresentats (no diuen a qui van votar) i els d’ERC sovint estan sobrerepresentats entre els enquestats. Per això el vot directe del PP es corregeix molt a l’alça i el dels republicans varia poc. Se’n diu postestratificació.

El segon component de la cuina és l’assignació d’indecisos. Hi ha gent que no ens diu a qui votarà, però amb les altres respostes que ens donen a l’enquesta podem estimar a qui tenen més números de votar. Per exemple, un indecís que valora Albert Rivera amb un 8 sobre 10, que voldria que Catalunya seguís sent una autonomia i que es defineix de centre és probable que voti C’s. Aquesta assignació d’indecisos se sol fer d’una manera sistemàtica.

Què pot fallar?

Canvis d’última hora i errors en el record de vot o l’assignació d’escons

En aquest procés, hi ha moltes coses que poden fallar. Per això sovint les enquestes s’equivoquen. Destacarem quatre errors que són comuns.

1. Els canvis d’última hora. Entre que es fa l’enquesta i el dia de les eleccions poden passar moltes coses que poden influir en el resultat, com demostren els atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. El treball de camp del sondeig del CIS fet públic el 7 de maig es va fer, per exemple, entre el 23 de març i el 19 d’abril.

2. Els errors de mostreig. Per exemple, els abstencionistes sovint estan infrarepresentats, bé perquè són difícils de trobar o bé perquè oculten el comportament. La solució habitual és sobredimensionar en les estimacions els que tenim a la mostra. Però els pocs abstencionistes que responen a enquestes tenen característiques diferents de les de la resta d’abstencionistes i, per tant, si prenem aquesta part pel tot, sovint esbiaixarem greument l’estimació.

3. Els errors en el record de vot. Molta gent no recorda amb precisió què va votar fa quatre anys o fa encara menys. Tendim a confondre eleccions o, inconscientment, projectem el que voldríem fer sobre el que vam fer. És habitual que votants penedits se n’amaguin, o que apareguin molts votants d’un partit a l’alça. Tot això vol dir que la mesura per ajustar la nostra mostra és, sovint, de mala qualitat i incorpora errors que arrossegarem en l’estimació.

4. Finalment hi ha els problemes per assignar escons. Com ha passat al Regne Unit, les enquestes poden acostar-se en predicció de vot, però per fer una bona predicció electoral cal traslladar-ho a escons. I és més complicat: depèn de la distribució territorial del vot dels partits i, sovint, els últims escons assignats es decideixen per pocs vots. Amb les enquestes és difícil saber la distribució territorial del vot i sovint les assignacions es basen en eleccions anteriors, cosa que, en moments de canvi, pot dur a errors.

Hi ha alternativa?

No, però es pot millorar la selecció d’enquestats

No hi ha solució màgica, però es poden fer algunes coses per millorar la situació. La més òbvia és millorar les enquestes que es fan a partir dels procediments de selecció d’enquestats i aconseguir que respongui el màxim nombre possible de gent escollida per a la mostra. La formació d’entrevistadors i la bona redacció del qüestionari són aspectes que cal tenir en compte. Fer un producte de més qualitat encareix el preu i pot ser difícil que mitjans i empreses privades facin l’esforç que caldria. Les institucions públiques, que també publiquen enquestes, sí que haurien de poder-ho fer.

Si no podem fer enquestes més cares és important llegir-les amb esperit crític. Quan es va fer el treball de camp? Amb quin procediment de mostreig? Quina taxa de resposta s’ha obtingut? Quins biaixos tenia la mostra? Com s’ha fet l’estimació? Són preguntes que el lector informat s’hauria de fer quan consumeix una enquesta, i les empreses haurien d’estar disposades a posar aquesta informació a l’abast del públic. Una combinació de transparència i sentit crític pot salvar les enquestes dels seus dos enemics: les expectatives excessives i la sospita de manipulació que llança qui no queda satisfet amb les conclusions.

Dels sondejos ‘online’ als presencials: quant val fer-los?

Les enquestes més barates són les d’internet. El biaix obliga a introduir elements de correcció més severs. Poden valer entre 2.000 i 3.000 euros. Les més habituals són les telefòniques. Molt sovint una empresa d’enquestes subcontracta un call center que fa el treball de camp. Una d’àmbit català amb una mostra de 1.000 persones pot costar entre 5.000 i 7.000 euros en funció del nombre de preguntes. Les més cares són les presencials: l’ampli Baròmetre del CEO, de 2.000 entrevistes, es va licitar per 47.500 euros.