07/01/2017

Han passat els Reis

4 min
Una parella de 'cowboys' fent-se un petó

-Tu i jo, honey, hauríem d’haver nascut a Portland, Oregon, i cuidar un ramat de vedells.

Dic això i faig una pipada llarga al cigarret, amb la vista perduda al fons dels ulls de la Dolly, que són com dos pantans a punt de vessar. Espero un petó seu, tebi i cordial, sense moure’m gens ni mica. Som a dins de la Bonnie, la meva caravana. A través de la finestra veiem el mateix retall de paisatge merdós de sempre. Quan vaig arribar a la comarca m’havia de moure de tant en tant perquè la policia desconfiava de mi i picava a la porta, amenaçant-me d’escorcollar el meu niu, però fa mesos que la tinc aparcada al mateix racó de camí, perquè s’han acostumat a les meves botes, la camisa de quadres, el barret i el cinturó amb l’enorme sivella de cavall. Si he begut gaire whisky puc arribar a renillar amb orgull: només hi ha un Ricky Ramírez a la plana de Vic. Pugeu aquí dalt i xarrupeu-me-la, fills de puta.

Uns texans i una sivella

-Cuidar un ramat de vedells -repeteix ella.

-Això sí que seria viure, collons.

Després d’aquesta última frase, la Dolly se m’acosta i em morreja. Seria el final perfecte de la nostra pel·lícula, però ella està acabant d’embolicar els regals per als seus pares, perquè d’aquí a mitja hora hem de ser a casa d’ells. Han passat els Reis i hem d’anar a recollir els regals. Si fóssim a Portland, Oregon, no ens tocaria seguir aquest ritual d’origen cristià devorat pel capitalisme. A casa la Dolly se salten la cavalcada, però executen amb precisió durant un sopar la cerimònia dels regals, encara que alguna vegada ens els hem comprat nosaltres mateixos i els carreguem fins al seu pis. La Rosa i l’Alfons ens esperen al llindar de la porta mentre pugem els esglaons de dos en dos.

-Cada dia estàs més prima, Doloretes -li diuen.

A mi em desitgen bon any amb una abraçada, encara que són els primers a trucar-nos el dia 1 de gener, poc després de les campanades. Hem sopat bé -hem begut massa- i ens morim de ganes de ballar una mica: no és una nit per improvisar coreografies ni per demostrar gaire res, però tothom està poc o molt relaxat, i el country flueix a través nostre, és alegria i satisfacció. Més tard ens ataca el reflux de les hamburgueses i la salsa barbacoa: només el Jack Daniels ens assossega -però això ja és una altra història, que acaba amb nosaltres dos esbufegant al llit minúscul de la Bonnie.

Després de la salutació habitual, la Rosa i l’Alfons ens fan passar cap al menjador. L’arbre de Nadal resplendeix al costat de la tele. En un prestatge, envoltat d’escultures de formes sinuoses i colors apagats, hi ha el pessebre. La iaia Remei ja és a taula, asseguda en una cadira especial.

-Com està, senyora Remei?

-Perdoneu que no m’aixequi. Estic feta una merdeta.

D’un moment a l’altre, la iaia Remei ens recordarà que les cames no l’aguanten. Al cap d’uns segons explicarà que té pitjor que mai l’úlcera gàstrica. Passa tal com imaginava, afegint-hi una crítica que la Rosa -la seva filla- entoma amb cara de disgust:

-Aquests dies feu menjars massa forts.

Així i tot, la dona abusa del pica-pica inicial, i quan arriba el lluç al forn fa una petita rebequeria perquè n’hi serveixin un tall minúscul. L’Alfons ha guardat fins avui la luxosa ampolla de cava del lot de Nadal. Brindem tots cinc per l’any que comença i perquè els Reis hagin vingut ben carregats. A mi em porten una camisa texana i un rellotge de polsera que, a més de dir l’hora, calcula les pulsacions i no sé quantes coses més.

-Si he de tenir un atac de cor espero que m’avisi amb prou antelació.

Ric amb la boca oberta, sense vergonya, mentre l’Alfons estudia la maqueta de vaixell que acaba de desembolicar. A la iaia Remei, els Reis li han ofert una ampolla de colònia. A la Rosa, unes arracades i una bossa de pell que li ha semblat massa atrevida. La Dolly volia unes botes que ens han costat un ull de la cara. Quan les ha vist ha corregut a abraçar els pares, i després a la iaia Remei. A mi m’ha fet un petó ràpid als llavis: m’ha arribat l’olor de la colònia que s’acabava de ruixar la iaia; era intensa i robusta com el vernís que faig servir ocasionalment per restaurar mobles.

-Seràs l’enveja de l’associació.

Aprofitant que els tinc entretinguts vaig al lavabo. Quan en surto, en comptes de tornar directament al menjador passo pel despatx, on cada any -i amb l’autorització de la Dolly- pispo un parell de bitllets verds del sobre dels estalvis dels seus pares. El tenen amagat al calaix de baix de l’escriptori. L’obro amb cautela. On és, el sobre? Havia de passar, ens han descobert. Mentre ho penso el clatell em comença a suar. Entaforo la mà al fons del calaix i palpo alguna cosa freda. La trec: és una enorme titola de goma, rosada, enganxosa. Torno aquell objecte desconcertant a les profunditats d’on ha sortit amb la mà tremolosa. Els vells de la Dolly ens n’acaben de jugar una de bona.

stats