Publicitat
Publicitat

Juan Cruz: “Les persones, igual que els gossos, intuïm els terratrèmols”

Des de fa quatre dècades, Juan Cruz (Tenerife, 1948) compagina periodisme i literatura. Diu que el seu gènere preferit és l’entrevista, perquè sempre aprèn alguna cosa de l’altre. Als llibres també dialoga: amb la família, els fills i l’illa on va créixer

A Juan Cruz li agrada recordar que la seva mare, quan era petit, li deia que “es passava la vida fent preguntes”. El 1976, l’any en què es va convertir en un dels fundadors d’ El País, ja podia presumir d’una bona trajectòria periodística, que fins llavors havia desenvolupat en diaris de les Canàries com El Día i La Tarde. També s’havia estrenat com a autor publicant Crónica de la nada hecha pedazos (1973). Dècades després, havent publicat una vintena llarga de llibres, havent-ne editat uns quants centenars des d’Alfaguara -que va dirigir- i havent facturat uns quants milers d’articles, Cruz aplega les seves 31 entrevistes predilectes a escriptors amb vocació de transversalitat: hi surten des de Günter Grass, José Saramago i Juan Rulfo fins a J.K. Rowling. El títol, com es podia esperar, és Toda la vida preguntando. L’ha editat exquisidament Círculo de Tiza.

Volia començar demanant-li per...

¿Quin és l’últim autor que has entrevistat? Digues.

Karl Ove Knausgård. Acaben de publicar-li L’illa de la infantesa .

Interessant. Butor i Robbe-Grillet van fer una literatura molt minimalista als anys 50 i 60, i Knausgård em sembla que fa una aposta semblant, però més càlida. L’illa de la infantesa em fa preguntar si realment s’enrecorda de tot o inventa. Em semblaria legítim, perquè els llibres no són deutors de la realitat: la realitat és el que llegeixes.

Va començar a pensar sobre literatura molt aviat. Les primeres entrevistes que recull a Toda la vida preguntando són de finals dels 60.

A casa no teníem llibres. Només prospectes. Quan tenia 8 anys, a la mare li van donar un retall d’un diari de Tenerife sobre una inundació a l’illa de La Palma. A la foto de l’article s’hi veia un home mort. Llegíem la notícia un dia rere l’altre. Una mica més endavant, amb l’arribada de la ràdio, em vaig sentir estimulat a buscar literatura. El meu pare em portava El capitán Trueno, i el meu germà la revista Destino, en què col·laboraven Torrente Ballester, Delibes, Umbral, Gimferrer... Era una illa intel·lectual. Aquella combinació em va fer lector molt aviat. També veia gent a la plaça del poble que portava llibres.

Julio Caro Baroja li deia, fa gairebé 50 anys, que ell no creia “en la maldat gratuïta”. A mesura que havia “anat passant per la vida, hi havia anat creient”. I vostè?

La maldat és un dels elements més perversos de l’ésser humà. Hi hem de lluitar, perquè es troba a dins de cadascun de nosaltres. Jo he patit la maldat, i potser també l’he perpetrat. Però hi ha una frase que sempre m’alerta en contra d’aquest sentiment pervers. És Del dret i del revés, d’Albert Camus: “El sol que va regnar durant la meva infantesa em va privar de qualsevol tipus de ressentiment”.

Digui’m un moment en què hagi sigut conscient de la maldat.

A El niño descalzo [que sortirà al setembre a Alfaguara] explico la història d’un parent nostre que va voler matar el meu pare. Va arribar fins al meu bressol, jo tenia sis o set anys, però encara hi dormia perquè sempre estava malalt i els pares em volien tenir a prop. L’home va deixar el ganivet que volia fer servir per matar el meu pare al damunt del llit.

María Zambrano li deia que les revelacions que havia tingut “s’havien donat sempre al desert”. Quins deserts ha travessat, vostè?

Uns quants! La infantesa ho va ser, encara que ho era per als altres, perquè jo no n’era conscient. També hi ha hagut el desert que et deixa l’amor i el desamor. El desert professional també: si no et va bé i és la teva vocació, ho passes fatal. Per sort, sempre he tingut raons per a l’entusiasme. Hi ha un poeta canari, José Luis Pernas, que té un vers que diu: “ Comprendí entonces que hay que buscarse una esperanza para seguir viviendo ”. T’has d’espavilar. Cada dia, independentment de l’edat i dels altres. Viure és addictiu.

Per a vostè, treballar també és addictiu. Ha tornat a El País .

M’ha donat gairebé tanta vitalitat com el meu nét. Em jubilaran les circumstàncies, no pas el meu desig. Treballar m’agrada! [Riu.] Jo pagaria per treballar.

Però en el seu cas no passa.

Passa una mica. Fa uns dies un home em va dir: “Vostè és l’únic que treballa a El País ”, perquè veu que firmo molts articles. Hi ha molta gent que treballa molt més que jo, a administració, als tallers... Hi ha gent que creu que els periodistes són només els que apareixen als diaris, però els periodistes són tots els que els fan, de vegades en l’obscuritat més espessa.

Günter Grass també va treballar fins al final. I vostè li va fer l’última entrevista.

Em semblava un nen, un home vulnerable i indefens. D’alguna manera, era com Juan Carlos Monedero. La gent tracta Monedero com si fos un ogre i és com un adolescent. Jo li tinc afecte des que el vaig conèixer. La política no li ha fet justícia.

Grass li deia que el segle XX no havia estat marcat per una “irracionalitat tan marcada” com la que vivim ara, que definia com la de “l’autodestrucció del capitalisme”. Fins a quin punt hi està d’acord?

El segle XX va ser molt cruel. Quan envellim, el temps se’ns fa pitjor. Els humans, igual que els gossos, intuïm els terratrèmols. Això ens passa a una certa edat. I ara mateix vivim un autèntic terratrèmol, ja el tenim aquí: ha sigut la crisi econòmica i la maldat, l’Estat Islàmic de Síria, que és com si tornés la Inquisició.

L'