Publicitat
Publicitat

Joan Amades, un home avançat al seu temps

Els seus dos grans projectes van ser ‘Folklore de Catalunya’ i el ‘Costumari català’

“Pel juliol, amb poc foc bull el perol”. “Per Sant Pere, havia estat costum que els pescadors portessin a barquejar parelles d’enamorats i de promesos”. “La tradició és la història passada pel sedàs”. Aquestes són tres de les moltes piulades que durant l’últim mes ha fet l’Associació Cultural Joan Amades, que des de l’any 1995 reivindica a través de publicacions, conferències i debats -més recentment també des de les xarxes socials- el llegat de l’etnòleg i folklorista català més polièdric del segle XX. Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959) és identificat encara com a autor de les 5.000 pàgines del Costumari català, un recull d’estudis sobre costums populars dels Països Catalans que ressegueix el curs de l’any. “Amades és un personatge que poc o molt coneix tothom, però que al mateix temps és un gran desconegut per la gran quantitat d’interessos que va anar recopilant en obres -explica Amadeu Carbó, que des de l’any 2010 presideix l’Associació Cultural Joan Amades-. El venera i mitifica gairebé tothom de la cultura popular. A més, el personatge cau simpàtic”.

Un noi del Raval

Fer de drapaire de llibres vells

va ser clau per a la seva formació

Joan Amades va néixer el 23 de juliol del 1890 al barri del Raval de Barcelona. “Era fill d’una família obrera: el pare era manyà i la mare treballava al sector tèxtil -recorda Antoni Serés, responsable de l’arxiu Joan Amades, que des de l’any 1989 gestiona la Generalitat de Catalunya-. Quan va fer nou anys, el Joan va haver de començar a ajudar econòmicament la família”. Serés diu que la paraula drapaire és fonamental per entendre el futur etnòleg i folklorista: “Primer venia draps amb el pare en una parada del Mercat de Sant Antoni, però al cap de tres anys van canviar l’orientació del negoci i van començar a vendre-hi llibres de vell. Aquesta va ser la seva primera font de saber, perquè la llegenda diu que abans de posar un llibre a la venda Amades el llegia”. A més dels coneixements adquirits a través de la lectura, va ser fonamental el tracte amb els clients de la parada i, per extensió, amb els ambients populars barcelonins. “Quan acabava la jornada laboral marxava cap a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on anava ampliant estudis -diu Serés-. Tenia coneixements de francès, anglès, alemany i italià, però la llengua que el va fascinar més i a la qual estaria vinculat poc o molt durant tota la vida va ser l’esperanto”.

Una altra font d’aproximació a la cultura popular van ser les visites de mossèn Higini Anglès (1888-1969) i Robert Gerhard (1896-1970) a casa els pares. “Anglès hi anava perquè aquells anys es dedicava a recopilar cançons tradicionals per tot Catalunya i acudia a la mare d’Amades, Teresa Gelats, perquè se’n sabia moltíssimes de memòria”, recorda Serés. Va ser d’aquesta manera que el jove va començar a investigar pel seu compte. Joan Amades havia heretat l’excel·lent memòria de la mare i les dificultats de visió del pare. Aquestes dues particularitats l’acompanyarien durant la resta de la seva vida.

El treballador incansable

Preservar la memòria

d’un poble que canvia ràpidament

A partir del final de la Primera Guerra Mundial, coincidint amb la seva majoria d’edat, Amades es va començar a dedicar a la recopilació de cultura tradicional catalana, conscient de la ràpida transformació que experimentava la societat. Els costums, els jocs, les cançons, les rondalles, els balls i un llarg etcètera d’activitats populars li van anar cridant l’atenció. “Amades és la memòria del poble: ens ha donat els fonaments per reconstruir el país en matèria de cultura popular -diu Amadeu Carbó-. Li interessava tant explicar-nos com se celebraven festes i rituals com recollir el corpus de rondallística popular. Si no s’hi hagués dedicat, potser ara no tindríem gairebé cap rondalla. I l’univers d’expressions orals estaria molt més limitat”. A partir del 1921, acompanyat pel músic i folklorista Joan Tomàs i Parés (1896-1967) va començar a recórrer Catalunya en les anomenades missions : tots dos es dedicaven a recopilar el fons cançonístic propi. L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser una iniciativa guiada pel mecenatge de Rafael Patxot (1872-1964): amb l’esclat de la Guerra Civil va ser interrompuda, però la col·lecció de materials reunits ja superava els 40.000 documents, que a més de cançons contenien rondalles, refranys, danses i entremesos. “Les sortides acostumaven a ser de tres setmanes: Amades i el mestre Tomàs es dedicaven a empaitar pels pobles persones d’edat amb memòria històrica que els parlaven de música i tradicions” -resumeix Antoni Serés-. Durant els anys 20, Amades es guanyava la vida amb les missions de l’Obra del Cançoner Populari col·laborant amb el Museu Arqueològic de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans”.

El 1931, quan es va casar amb Enriqueta Mallofré, Amades ja treballava en un dels seus grans projectes, la Biblioteca de Tradicions Populars. Eren 42 petits volums que apareixerien entre el 1933 i 1939 -el projecte, autoeditat, es finançava per subscripcions-, i s’ocuparien de temes tan diversos com les llegendes de Barcelona, els refranys populars, els costums i creences “sobre les esposalles”, els jocs de paraules, la justícia popular, els castells llegendaris de la Catalunya Vella, les bruixes i bruixots, les endevinalles, la mitologia del mar, els titelles, la cultura infantil, el refranyer mèdic i el llenguatge “de les bèsties i de les coses”.

Després de la Guerra Civil

La feina d’Amades dóna dos grans fruits: el ‘Folklore’ i el ‘Costumari’

Tot i la repressió cultural i les dificultats econòmiques de la primera postguerra, des de l’Ajuntament de Barcelona les activitats etnogràfiques van continuar gràcies a la presència al consistori de l’antropòleg Tomàs Carreras i Artau (1879-1954) i de l’historiador i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere (1887-1975). La creació l’any 1942 del Museu d’Indústries i Arts Populars, que tenia com a conservador l’etnògraf Ramon Violant i Simorra (1903-1956), va donar pas a finals de la dècada a la reconversió en el Museu Etnològic (després de tres anys de reformes, l’Etnològic té previst reobrir les portes aquest octubre). Amades va poder reprendre les publicacions a mitjans dels anys 40, amb llibres com El pessebre (1946), Auca de les funcions de Barcelona (1947), Poblet, tradicions i llegendes (1947) i Refranyer nadalenc (1947). Un atac d’hemiplegia va interrompre als seus projectes els anys 1947 i 1948. La millora de salut li va permetre entrar en l’etapa creativa més important, que va arrencar el 1950 amb la publicació dels primers volums del Costumari català i de Folklore de Catalunya, a Salvat i Selecta, respectivament. “Tot el que havia anat treballant durant més de tres dècades acaba agrupat en aquests dos grans projectes”, resumeix Antoni Serés. Amadeu Carbó considera que la gran obra de síntesi d’Amades és Folklore de Catalunya : “Hi trobem el vessant més rigorós i potent de la seva obra”.

Pel que fa al Costumari, que no es reedita des de fa anys -Salvat va ser adquirida per Hachette l’any 1988-, Carbó creu que abans de tornar-lo a llibreries “caldria revisar-lo i actualitzar-lo a fons”. Jan Grau Martí, especialista en cultura tradicional i popular vinculat a l’Associació Cultural Joan Amades, ofereix una tercera opinió: “Val la pena que es reediti en paper? No sé si tindria sentit fer tota la feina de corregir-lo i posar-lo al dia. A mi em sembla que el que caldria fer és un nou Costumari. Amades va escriure el seu Antic Testament, i ara es tracta de treballar en una nova visió, en el nostre Nou Testament de cultura popular”. Qui se n’ocuparia, d’aquesta feina? “Tenim estudiosos molt vàlids especialitzats en els diversos camps, però ara no hi ha mecenes que apostin per un projecte d’aquestes característiques -com havia passat fa anys amb l’Obra del Cançoner Popular- i les administracions públiques tampoc poden assumir-ho”. Grau apunta que una bona opció per al Costumari seria “tenir-lo a l’abast online, com passa amb l’ Enciclopèdia catalana ”.

Una obra oberta

Continuar la feina d’Amades

després de la seva mort

La divisa de Joan Amades venia d’una dita popular: “Fes de la teva professió la teva passió, i de la teva passió la teva vida”. L’autodidactisme, lligat a una curiositat inesgotable i a una gran capacitat de treball, és fonamental per entendre la seva gran aportació. També l’ajuda de la seva dona Enriqueta i de la germana d’ella, Consol Mallofré. “Amades havia deixat dit que tots els papers pendents de publicació fossin destruïts quan hagués mort -recorda Antoni Serés-. La Consol va optar per continuar divulgant-ne l’obra; és per això que, a més del tercer volum de Folklore de Catalunya, que va aparèixer el 1969, deu anys després de la mort de l’autor va impulsar l’Associació Cultural Joan Amades, des d’on s’han publicat deu llibres inèdits i es va col·laborar en la reedició de la Biblioteca de Tradicions Populars, editada a El Mèdol”.

L’any 1989 Mallofré va arribar a un acord amb el departament de Cultura de la Generalitat per gestionar el llegat de l’etnòleg. Els més de 13.000 documents que l’integren estan arxivats en un dels soterranis de l’edifici de la Filmoteca i una part encara està en procés de catalogació. S’hi poden consultar els gairebé 2.000 volums de la biblioteca personal de Joan Amades, primeres edicions de tots els seus llibres -més d’un centenar- i els articles que va escriure per a publicacions molt variades. A la segona planta de l’edifici, al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, es conserven les més de 1.200 auques que va anar col·leccionant al llarg dels anys. I els romanços, les nadales, els teatrins retallables, els ventalls, els gravats religiosos i les tauromàquies. El drapaire Amades va ser un visionari que va conservar múltiples mostres de cultura popular que actualment tenen un valor inqüestionable.