Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Jon Bilbao, l'escriptor a qui fan por les aranyes

L’autor asturià publica ‘Estrómboli’, un recull de relats esquitxats de violència i humiliacions

Les històries de Jon Bilbao es fan difícils d’oblidar. Encara que no sempre recorrin a elements terrorífics, petites distorsions de la vida quotidiana s’hi infiltren i fan créixer monstres que esclaten a la cara dels lectors. Estrómboli, quart recull de narracions de l’asturià -i primer que publica a l’editorial Impedimenta-, arrenca a Reno, a la bugaderia del bloc de pisos on viu una parella. El protagonista del conte Crónica distanciada de mi último verano descobreix un motorista ensumant les calces brutes de la seva nòvia i el foragita, cosa que desencadena la futura persecució i escarni del protagonista i provoca, també, una crisi de parella. “La inspiració per a aquest conte em ve de Gossos de palla, una pel·lícula de Sam Peckinpah en què un professor de matemàtiques s’instal·lava en un petit poble anglès i acabava transformat en una espècie de Rambo local, venjant-se dels vilatans -recorda Bilbao-. És una pel·lícula molt poc versemblant, i vaig voler trobar una història similar, traslladada a un escenari que jo conegués, Reno, per donar-li el toc que predomina en tot el llibre. A Estrómboli, la violència no és desmesurada ni espectacular com la de les novel·les de James Ellroy o la de l’ Odissea d’Homer, sinó que s’infiltra en el dia a dia dels personatges”.

Jon Bilbao, que va debutar el 2008 amb la novel·la El hermano de las moscas (Salto de Página), compagina la traducció literària amb la publicació de llibres que han obtingut premis com el Tigre Juan, per Bajo el influjo del cometa (Salto de Página, 2010), i l’Otras Voces, Otros Ámbitos per Padres, hijos y primates (Salto de Página, 2011). Estrómboli és un llibre excel·lent que inclou vuit narracions llargues -d’entre 30 i 50 pàgines- que parteixen “d’escenaris” o “d’observacions” que han “inquietat” l’autor: “La meva matèria primera acostuma a venir d’experiències personals. Invento a partir de petits detalls, que em permeten trobar les narracions”.

Una de les històries més inquietants és Avicularia avicularia, sobre un pare de família a l’atur que decideix participar en un concurs televisiu i que és capaç de menjar-se una taràntula viva durant la final per guanyar el primer premi. “En aquest cas, l’únic detall autobiogràfic és la meva por a les aranyes -diu-. Volia transmetre el meu terror als lectors. El pitjor que em podrien demanar és que em mengés una aranya, i que a sobre estigués viva”. Bilbao entrega un relat estremidor amb una prosa que pren distància, gens efectista. De fet, un dels secrets del seu estil és escollir narradors detallistes i, al mateix temps, molt poc emocionals. És així que pot narrar els primers mesos d’un tècnic en una central nuclear ( Como en un idioma desconocido ), un concurs de pesca a Nova Zelanda en què acaben fent acte de presència un grup de taurons afamats ( El castigo más deseado ) o l’espectacular mort d’un nen mentre el seu pare busca or a la llera d’un riu, acompanyat del seu millor amic (El peso de tu hijo en oro ).

Masculinitat passada de moda

“Els personatges dels relats acostumen a prendre decisions equivocades -admet-. De vegades hi mostro una masculinitat passada de moda. D’altres mostro alguna de les humiliacions que pateixen. També em puc aproximar a algun dels seus draps bruts. La clau és enganxar el lector i portar-lo fins a una situació extrema. Si ho he fet bé, sé que no podrà deixar la història fins que arribi al final”.

Un dels encerts de l’autor és que sovint deixa “parcialment obertes” les narracions. En aquest sentit, un dels millors exemples és el viatge que una parella d’amants fan a l’illa siciliana de Stromboli per trobar el germà d’ell i fer-lo entrar en raó. Què li diran, quan el trobin? ¿Aconseguiran que abandoni la minúscula petita porció de terra volcànica on s’ha instal·lat? Per a Bilbao el més important és el trajecte i la composició que els lectors es puguin fer d’aquell trio de personatges, als quals cal afegir una atractiva dispesera a qui li falta un braç. I el fantasma, esclar, de l’obra mestra de Roberto Rossellini en què Ingrid Bergman embogia de tristesa.