‘L’eclipsi’, de Georges Perec: tota una novel·la sense la lletra ‘a’
Barcelona“Aquest llibre em sembla, com a gairebé tothom que l’ha llegit, una obra de culte, un fetitxe, una cosa estranya que tendeix a meravellar”, diu Adrià Pujol, que va néixer cinc anys després que Georges Perec (1936-1982) publiqués La disparition l’any 1969, el llibre que ara publica en català L’Avenç amb el títol de L’eclipsi. L’autor francès només tenia 33 anys, però ja havia publicat tres artefactes narratius d’una singularitat remarcable, tot i que aquesta no sigui la seva única virtut.
En la dècada dels 60, Perec treballava a l’arxiu del departament de neurofisiologia del Centre Nacional per a la Investigació Científica de França, i paral·lelament es reunia amb els membres del grup Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle), que havien fundat Raymond Queneau i François Le Lionnais el 1960 i que buscava, entre altres objectius, crear peces literàries a partir de posar-se traves i constriccions. “Era una manera com una altra de forçar la imaginació i fabricar mons nous”, recorda Pujol abans de mencionar un oulipià il·lustre avant la lettre, Raymond Roussel, que compta amb una traducció excel·lent al català de Noves impressions d’Àfrica -publicada a LaBreu d’Àfrica -publicada a LaBreu- a càrrec de Jordi Vintró: “Roussel imaginava un començament i un final homofònics, i entremig havia d’omplir el forat entre un i altre extrem amb un text de tres-centes pàgines”.
A Verbàlia 2.0. (Empúries, 2010), Màrius Serra recorda que La disparition és “la fita més important en la història del lipograma”, text on manca una lletra. “Més enllà dels avatars argumentals [de la novel·la], que també inclouen desaparicions, la veritable desaparició de la novel·la és la de la lletra més difícil de negligir en francès: la e. Perec, descendent d’hebreus morts durant el nazisme, eleva el lipograma a la categoria de correlat tot expulsant la e de les més de tres-centes planes plenes de lletres de La disparition ”.
Una “estructura d’estat literària”
Adrià Pujol (Begur, 1974) no hauria traduït la novel·la de Perec si, en primer lloc, no hagués après francès a l’escola, però tampoc hi hauria arribat si, “després del tràfic de rareses de l’adolescència, música i llibres estranys, entre els quals hi havia títols de Perec”, no s’hagués retrobat amb l’autor francès estudiant antropologia. Va ser gràcies “a l’entusiasme que desbordava Manuel Delgado”, que Pujol el va continuar llegint, descobrint-hi nous matisos.
“La primera característica que em va interessar dels oulipians va ser l’element infantil i lúdic dels jocs de llenguatge -diu Pujol-. Més tard, quan ja corria per casa l’edició castellana de La disparition [ El secuestro, 1997], em van cridar l’atenció dos elements recurrents en tota l’obra de Perec, que són el patiment i l’absència”.
Fa sis anys Adrià Pujol va començar a traduir la novel·la, que ara publica L’Avenç amb el títol de L’eclipsi. En la seva versió, en comptes de la e desapareix la lletra a. “M’hi vaig posar perquè em va semblar que calia que hi fos en català, que era una estructura d’estat imprescindible -assegura-. No tenia editor, però m’hi podia posar a les nits, i de ganes no me’n faltaven”. De les onze traduccions disponibles, només la catalana ha estat feta per un escriptor. I es nota: la fluïdesa, musicalitat i força són remarcables. “Els passatges hiperfeixucs, perquè també n’hi ha algun, ho són una mica menys que en la versió original”, promet Pujol, que rumia ara si traduir Les revenentes (1972), escrita utilitzant només paraules amb la lletra e.
Posar al dia el llegat de Perec
L’Avenç és l’única editorial que publica en català que ha apostat recentment per Georges Perec. Primer va arribar 'Ellis island' (2008) i tres anys després 'W o el record d’infantesa' –havien aparegut en francès el 1980 i el 1975, respectivament–. 'L’eclipsi' és una de les novel·les emblemàtiques de l’autor. Arrenca amb el llarg deliri de Toni Vokl: quan desapareix el seu millor amic, Eimeric Consonte, decideix trobar-lo costi el que costi, acompanyat d’una singular tropa. Impedimenta acaba de llançar en castellà una altra fita en la producció de Perec, 'Me acuerdo' (1978). Totes les frases del llibre comencen amb les dues paraules del títol, i així, a més de retratar el jo de l’autor també s’endinsa en elements icònics de la seva època. Hi trobem, per exemple, frases com aquestes: "Me acuerdo de que, hacia mediados de los años cincuenta, lo chic consistió durante una temporada en llevar en lugar de corbata unos cordones de una finura a veces extrema"; "Me acuerdo de que en septiembre, en París, en los años de la posguerra, había muchas avispas, muchas más, me parece, que hoy en día"; "Me acuerdo de los colmos. –¿Cuál es el colmo de un policía? –Perder la esposa. –¿Cuál es el colmo de un ladrón de panaderías? –Que lo agarren con las manos en la masa".
