Publicitat
Publicitat

Mor B.B. King, incansable Llegenda del blues

El músic, de 89 anys, havia publicat més de 40 discos i va fer 250 concerts a l’any durant cinc dècades

“Ser cantant de blues és com ser negre dues vegades -havia escrit B.B. King a la seva autobiografia, Blues all around me (1996)-. Mentre el moviment pels drets civils lluitava pel respecte als negres, jo sentia que lluitava pel respecte al blues”. El guitarrista, cantant i compositor B.B. King, nom llegendari del blues, va morir dijous a la matinada a Las Vegas als 89 anys. Havia sigut una presència infatigable sobretot als escenaris nord-americans, on va oferir entre 250 i 300 concerts a l’any durant més de cinc dècades de trajectòria. L’himne amb què automàticament els seus seguidors el reconeixien, The thrill is gone, havia sonat milers de vegades en sales de concerts de totes dimensions i prestigis des que el va enregistrar per primera vegada l’any 1969, motivat pel record de la seva segona dona, de qui s’acabava de separar. A la cançó -composta per Roy Hawkins i Rick Darnell el 1951- King lamentava la pèrdua i admetia que seguiria endavant tot i sentir-se trist.

Nascut el 16 de setembre del 1926 a Berclair, un suburbi de la petita ciutat d’Itta Benna (Mississipí), Riley B. King es va haver d’espavilar aviat. Als 14 anys se li va morir la mare i el pare es va esfumar, fet que el va obligar a heretar la seva feina: treballar en una plantació de cotó. “D’aquells anys recordo el so de la música gòspel, els discos de blues de 78 revolucions per minut, la inacabable feina i la visió d’homes negres apallissats per blancs”, explicaria anys després. Els dissabtes a la tarda, quan sortia de treballar després d’una llarga setmana, King tocava cançons a peu de carrer. “Deixava el barret o una capseta al davant, perquè la gent em donés alguna cosa -deia-. Els que em demanaven una cançó de gòspel m’animaven a continuar i m’asseguraven que algun dia seria molt bo. Però no em donaven mai ni un cèntim. Els que em demanaven un blues sí que m’oferien alguna cosa. Diners o fins i tot una cervesa. Guanyava entre 50 i 60 dòlars en una tarda, molt més que collint cotó. Ara ja sabeu per què sóc cantant de blues”.

Un èxit treballat cada nit

King va començar a fer carrera al món de la música posant discos en una emissora de Memphis, la KFFA, a finals de la dècada dels 40. Va ser allà on va ser batejat com The Beale Street Blues Boy, sobrenom que més endavant va ser escurçat amb les inicials B.B., que des de llavors van precedir el seu cognom per sempre més. Gràcies als arxius de l’emissora coneixeria el so elegant de la guitarra de Charlie Christian, l’harmònica accelerada de Sonny Boy Williamson i es deixaria impregnar pel virtuosisme de T-Bone Walker, entre d’altres. Però King va anar agafant experiència, sobretot, sobre els escenaris. Mentre anava gravant singles -com ara Three o’clock blues - acceptava de tocar gairebé a tot arreu. El 1956 va oferir gairebé tantes actuacions com dies té l’any, 342.

Aquell mateix any va arribar el primer elapé, Singin’ the blues, i va batejar les guitarres Gibson que l’acompanyaven amb el nom de Lucille. Segons diu la llegenda, una nit en què després d’un concert una baralla va acabar provocant un incendi al club d’Arkansas on King havia tocat, el músic va travessar les flames per recuperar la seva guitarra de 30 dòlars. Més endavant, quan va saber que la baralla havia començat a causa d’una de les treballadores del local que es deia Lucille, va decidir homenatjar-la. A King les dones li agradaven tant o més que el blues: després de casar-se en dues ocasions va començar a tenir fills. Presumia d’haver-ne tingut 15 amb 15 dones diferents. Encara que la seva descendència no ha sigut tan prolífica, B.B. King tenia més de 50 néts. “Si no hi hagués dones, no tindria cap interès continuar vivint en aquest planeta”, havia declarat.

El gran èxit de King arribaria a partir del 1969, quan va treure el single The thrill is gone. Publicaria discos notables com Indianola Mississippi seeds (1970) i One nighter blues (1987). Així i tot, és d’aquells intèrprets que en comptes de passar a la història per àlbums concrets ho farà gràcies al carisma i a la hiperactivitat escènica, que el van portar a mantenir les 250 actuacions anuals fins passats els vuitanta anys. Entre les més recordades hi ha la que va oferir al Fillmore West de San Francisco el 1968, les nombroses visites al Festival de Montreux, la primera gira per la Rússia soviètica -a la dècada dels 70- i el concert al Palau de la Música Catalana el 1973, al qual s’hi va afegir el trompetista Miles Davis per sorpresa i el va acompanyar en cançons com You know that I love you.

L’últim cop que va actuar a Catalunya va ser a Cap Roig, l’estiu del 2011. El seu últim disc, One kind favor, havia aparegut el 2008, per celebrar els 83 anys d’un cantant i guitarrista considerat per molts seguidors com el Rei del Blues. El 2000, quan va gravar a mitges un disc amb Eric Clapton -com George Harrison o Jeff Beck, un dels seus alumnes avantatjats- el van titular, esclar, Riding with the king.

Les