28/05/2015

Mor Jesús Lizano, poeta llibertari i innocent

2 min
L’obra de Jesús Lizano (Barcelona, 1931-2015) recorre sis dècades.

BarcelonaTothom que hagi tingut la sort de veure Jesús Lizano damunt d’un escenari coneix la força i expressivitat de la seva veu, que feia brillar amb un sentit de l’humor remarcable, entre proclames anarquistes i queixes de tota mena. El poeta barceloní, mort als 83 anys a causa d’una llarga malaltia, va reunir i reestructurar mig segle de creació poètica a Lizania (Lumen, 2000) i, posteriorment, a El ingenioso libertario Lizanote de la Mancha o la conquista de la inocencia (Virus, 2010). “Em vaig llicenciar en filosofia, i durant tres anys vaig donar classes en un institut fins que van deixar de renovar-me -recordava el 2011, poc després d’acomiadar-se dels escenaris per motius de salut-. A principi de curs sempre deia als alumnes: «Esteu tots aprovats, només cal que vingueu a classe si voleu!» Demanava a nois i noies que em diguessin antisenyor ”. Després d’aquesta experiència va “tenir la sort” de dedicar-se més de dues dècades a fer de corrector literari en una editorial. Treballava en un despatx des d’on escrivia llibres com Jardín botánico (1957), La creación humana (1968), Fin de la tierra (1972) i Veinte poemas desesperados y una canción de amor (1981).

En un dels seus sonets, Lizano detallava en què creia: “Creo en Pablo Picasso y en Ionesco, / en Gogh, en Schönberg, en Albert Camús, / en Federico Nietzsche y en Jesús, / no el santo, el libertario, ¡el juglaresco! ” I acabava, nou versos després, amb aquesta proclama: “ ¡Creo en la poesía y en la mierda! ” Lizano preferia “idees al servei de les vides en comptes de vides esclaves de les idees”, i exigia que es donés més importància a la contemplació que a “la plaga de caps i subalterns”.

Transformar-se en poema

L’objectiu persistent de Lizano al llarg dels anys va ser “transformar-se en obra poètica”. Ho va començar a aconseguir sobretot a partir de la dècada dels 80, quan els seus magnètics recitals van anar guanyant adeptes. Al primer vers del poemari de debut, Poemas de la tierra, deia que havia “descobert la terra”. Era la terra de l’acràcia, segons reconeixeria anys més tard, un lloc on la llibertat tingués un paper central: “Hauríem de poder arribar, no només com a individus, sinó també com a espècie, fins a un món on no hi hagués dominadors ni dominats, on la ment se salvés de tots els racionalismes i irracionalismes que la confonen”. Mentre això no passés, la gent necessitaria viure de les aparences, com exposava en un dels seus poemes més recordats, Mamíferos : “ Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores / ¡Aparejadores! / ¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero! / Miembros, sí, miembros, se creen miembros / del comité central, del colegio oficial de médicos... / académicos, reyes, coroneles. / Yo veo mamíferos ”. A Lizano li interessava fer tremolar les conviccions, i ho feia deixant-se “conquerir per la innocència”, que tenia les arrels en la poesia: “Hem d’arribar a veure el poètic com una cosa essencial, no com un simple adorn, i l’anarquisme com un humanisme, no com una idea política més”.

Les reivindicacions de Lizano eren indestriables de la ironia. Tan aviat demanava que instal·lessin “cavallets a tots els carrers” (i que hi celebressin els consells de ministres) com exclamava: “ Viva la peste que echarán las rosas! / ¡Voy a morir! ¡Viva Jesús Lizano!

stats