Ni les batalles més dures derroten els poetes
Barcelona“Quan un gran autor mor, durant anys la llum que deixa darrere seu il·lumina els camins de tots”. Aquestes paraules de Longfellow van encapçalar el Festival Internacional, cloenda de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Durant l’últim any la poesia catalana ha perdut quatre veus importants: la de Montserrat Abelló, la de Francesc Garriga Barata, la de Carles Miralles i, finalment, la de Josep Miquel Sobrer, autor d’una afinada reflexió al voltant de l’obra d’Ausiàs March -publicada a Quaderns Crema, una altra editorial ferida per la mort del seu impulsor, Jaume Vallcorba Plana-: La doble soledat d’Ausiàs March.
El públic lector de poesia del Palau de la Música Catalana se sentia, sens dubte, més sol que en l’edició anterior. Dels sis poetes que havien de participar en l’acte fallava també la polonesa Ewa Lipska a última hora per problemes de salut. La manera més indicada d’arrencar era amb la lírica contundent de Carles Camps Mundó. “Tinc un tros de mort viva a dintre meu, / un tros de mort que, per fer-me morir, / viu de la vida que li dono, com si l’estigués gestant”, comença un dels poemes de La mort i la paraula -premi Carles Riba 2009-, escrit durant la greu malaltia que va patir l’autor. Quatre anys després, a L’oració total, recuperava una part de l’esperança, transmesa amb serenitat: “No hi ha diàleg de dolor. Davant / dels noms malalts, només els noms d’amor”.
Símbols carregats de dolor
La nord-americana Sharon Olds va glaçar els espectadors amb la desolació sòbria de L’últim vespre i Poema a les mamelles -una trista oda al marit absent que va ser processada pel públic amb murmuris-, i la barcelonina Montserrat Rodés va descol·locar més d’un: “T’envaeix l’ardor del desfici, / la pura violència de l’ànsia. / Tornes a la visió d’uns símbols / que la ment no sap albirar”. En el tram final del recital van sonar la veu més jove i la més provecta de la nit. Elena Medel, nascuda a Còrdova al 1985, va saber fer lluir els seus poemes narratius, amb imatges com “ el estribillo de los electrodomésticos ” o “ no conseguí más que unos brazos de plástico negro y unos / pechos como / hortensias de color morado o violeta o azul sucio / cuando miento y respondo como si algo fuera bien ”.
Abans d’ella, Charles Simic, un dels grans reclams de la nit, va oferir un petit tast de l’obra que ha escampat en més de vint poemaris. Va evocar, amb veu cansada, de fantasma enrogallat, carrerons foscos, un restaurant xinès on anava a sopar -on un cambrer “amb tres dits” li servia “sopar i arròs sense dir ni una paraula”-, va recordar un dels molts amics morts a qui ha dedicat versos i va acabar recordant el 1938, l’any en què va néixer a Belgrad: els nazis havien entrat a Viena, Superman havia debutat a Action Comics, Stalin matava els seus companys revolucionaris... i ell, al bressol, es “pixava als bolquers”.
