Publicitat
Publicitat

Perseguir el rastre d’Orwell a la Guerra Civil

Colm Tóibín ressegueix l’estada de l’autor a Catalunya durant l’inici del conflicte

“Durant la guerra espanyola, vaig arribar al convenciment que mai no es podria redactar una veritable història del conflicte”. Amb aquest escepticisme s’expressava George Orwell (1903-1950) en la crònica de l’estada a Barcelona durant el primer any de la Guerra Civil que acabaria integrant Homenatge a Catalunya. Intrigat per les paraules de l’autor de 1984 i La rebel·lió dels animals, el juliol de l’any passat el novel·lista i assagista Colm Tóibín va escriure la conferència Orwell i Barcelona.

Començava així: “Poc després de la mort de Franco, en l’època coneguda com la Transició, mentre les parets del centre de Barcelona es cobrien de cartells i eslògans polítics i els carrers s’omplien de manifestacions legals i il·legals, jo estava pendent dels anarquistes. M’intrigava saber si, durant els quaranta anys de silenci polític, les famílies es devien haver transmès la idea que les normes, l’ordre i el control eren la font de tots els mals. Em preguntava si hi hauria un enfrontament per intentar reviure el món feliç descrit per George Orwell: una gran ciutat europea controlada pels anarquistes”.

La ciutat de l’anarquia

Una revolució enmig de la guerra que va acabar malament

Orwell va arribar a Barcelona a finals del 1936, i el mateix dia es va allistar al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), “marxista i antiestalinista”, segons precisa Tóibín, tot i que més tard va ser acusat “de tenir vincles amb els anarquistes i de defensar Trotski en contra de Stalin”.

Per arribar als complexos enfrontaments armats dels Fets de Maig del 1937, l’escriptor irlandès rebobina fins als orígens del comunisme i l’anarquisme a Catalunya. La proposta de posar “els mitjans de producció en mans dels obrers o la idea de la lluita de classes” podien arrelar i créixer en una Barcelona “on les condicions laborals i els salaris dels treballadors eren de gran precarietat i on l’existència d’una classe empresarial pròspera i victoriosa es feia evident per tot arreu”.

Tóibín apunta també “la naturalesa quasi religiosa de la ideologia anarquista”. Escriu: “Així com l’anàlisi comunista de la societat se centra en qüestions materials, com ara la importància del capital i la producció, l’anarquisme comença com un somni”. Alguns elements que el caracteritzen “són gairebé espirituals” i “impliquen un anhel transcendent per un futur en què ningú no governarà i la igualtat serà una entitat gairebé mística en comptes d’un simple canvi de la classe dominant”.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el 18 de juliol del 1936, els anarquistes, “que havien assaltat els arsenals després de la derrota dels rebels, van rebutjar tenir cap paper definit en el govern”. A Homenatge a Catalunya, Orwell va voler “assenyalar i denunciar els que dedicaven més energies a derrotar els anarquistes i a ensorrar la peculiar revolució nascuda l’estiu del 1936 que a guanyar la Guerra Civil”. En un interval de quatre mesos, l’autor va observar que “l’atmosfera revolucionària s’havia esvaït” -una atmosfera que havia tingut com a part més fosca l’assassinat de centenars de monges i capellans-; “la normal divisió de la societat en rics i pobres, classe alta i classe baixa, s’estava tornant a establir”.

Els Fets de Maig del 1937 van enfrontar forces d’ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, la UGT i Estat Català, d’una banda, i militants del grup CNT-FAI, grups anarquistes, com Amigos de Durruti, i el POUM, de l’altra. Van deixar Orwell descol·locat. “Era molt difícil entendre què dimonis passava [...], qui lluitava contra qui, i qui guanyava”, escrivia a Homenatge a Catalunya. Tóibín recorda que “el govern català dedicava més energies a posar fi al poder anarquista a Barcelona, com si el veritable enemic fossin els anarquistes i no l’exèrcit franquista, com si es neguessin a acceptar el que lentament s’aproximava”. El desenllaç dels Fets de Maig va implicar la derrota del grup CNT-FAI, alhora que augmentava la influència del Partit Comunista i del PSUC. Els comunistes van fer responsables dels fets el POUM -on militava Orwell- i van assolir la detenció dels seus principals dirigents, un dels quals, Andreu Nin, fins i tot seria assassinat el juny del 1937 pels serveis de contraespionatge soviètics establerts a Espanya.

El desastre de perdre

La identitat oprimida, element de la història “secreta” d’Europa

George Orwell, que havia rebut un tret al coll a finals de maig del 1937, a prop d’Osca, va publicar Homenatge a Catalunya un any després. “La història l’escriuen els vencedors, mentre que els llibres dels perdedors acaben prohibits o descatalogats”, recorda Tóibín. El 1938 va col·locar únicament 500 exemplars, es va traduir una dècada més tard a l’italià i el 1952 es va publicar als Estats Units. A Espanya, durant les gairebé quatre dècades de dictadura franquista, “cap dels vencedors va tenir interès a investigar les complexitats de la història dels grups que controlaven Barcelona entre el juliol del 1936 i el juny del 1937”, lamenta l’autor d’ Orwell i Barcelona.

Entre les lliçons orwellianes que Tóibín extreu hi ha “el dret a qüestionar les lleialtats”, les pròpies i les alienes. També que “res no és senzill”, i menys a l’Espanya que va emergir “després de la mort de Franco, en un món ple de compromisos i d’imperatius constitucionals, greuges enquistats, lleialtats en conflicte, identitats rivals, corrupcions, afiliacions difícils, fronteres incertes, resultats imprevisibles”. Remarca que “la idea de la identitat oprimida, d’una manera o d’una altra, ha estat present a la història des de l’inici dels temps”, i que, “a la seva manera, constitueix la història secreta d’Europa”.

Un escriptor encuriosit

Tóibín: autor de novel·les, assajos i un monòleg sobre la Verge

L’estada de George Orwell a Catalunya durant la Guerra Civil és un dels múltiples interessos de Colm Tóibín. L’escriptor irlandès ha publicat novel·les com The Master (Edhasa, 2004), Un llarg hivern (La Campana, 2007) i Brooklyn (Amsterdam, 2009); reculls de narracions com The empty family (Viking, 2010), i també assajos com Lady Gregory’s toothbrush (Picador, 2002), Nuevas maneras de matar a tu madre (Lumen, 2012) i el recent On Elizabeth Bishop (Princeton, 2015).

Al mes de març al Teatre Lliure es va poder veure la reposició d’El testamento de María, protagonitzada per Blanca Portillo i dirigida per Agustí Villaronga, un monòleg que adaptava el llibre homònim -traduït en català per Maria Rosich a Amsterdam-, centrat a donar la versió de la Verge sobre els fets que va protagonitzar el seu fill Jesús a la Judea romana. Tóibín, que passa els estius al Pallars des de fa anys, va aprofitar l’estrena de l’obra al festival Grec per refrescar la investigació or-welliana que havia començat a finals de la dècada dels 70 en un text que els lectors de l’ARA podran aconseguir dissabte i diumenge que ve per 6 euros.

Les