Ens cauran totes les dents

És un d’aquells dies de final de juny en què la xafogor impedeix pensar gaire a qualsevol que tingui un cervell mínimament funcional. En Teo s’arrossega pels carrers de Barcelona amb un cigarret falcat al damunt de l’orella dreta. Fa anys que la seva racionalitat ha anat decreixent. Si la seva massa encefàlica tingués l’aparença del cicle lunar es trobaria a l’inici dels dies de quart minvant. El problema és que, un cop el satèl·lit s’esfumi enmig del cel del seu cap serà difícil fer-li recuperar l’esplendor inicial. Queden massa lluny els anys en què era el primer de la classe en matemàtiques. Les primeres feines que va fer, força ben pagades, també s’han extraviat a dins del laberint de la precarietat. Actualment guanya quatre duros que inverteix en marihuana i en el lloguer simbòlic que paga als pares per un pis minúscul a l’Hospitalet.

En Teo camina més ràpid que la resta dels vianants, hipnotitzat per l’objectiu del dia: ha d’anar fins a Vilapicina i trobar la casa d’una amiga i ajudar-la a netejar la terrassa del pis perquè l’endemà faran una festa que serà brutal. “ Ans cauran totas las dentzz ”, li havia promès l’Ingrid per WhatsApp. Ell havia contestat amb una petita desfilada d’emoticones en què hi sortien cares eufòriques, un porc senglar, un tall de pizza, diverses copes de vi, una presa de xocolata i una tassa de vàter. Per si no havia quedat clar, va afegir: “De puta madrix ”.

El metro triga cinc minuts a arribar. Mentrestant, en Teo ha clavat uns quants cops de puny al mapa plastificat que hi ha al centre de l’andana. També ha premut -sense voler- el botó d’ajuda i una veu enllaunada li ha preguntat si hi havia cap problema. Ell ha dit que no. De cop i volta ha recordat el piti que portava a l’orella i se l’ha encès. Se li ha acostat una senyora per recordar-li que allà baix estava prohibit fumar. Ha promès que l’apagaria de seguida, però no ho ha fet. La senyora ha acabat acudint a la veu enllaunada i li ha explicat el cas, descrivint en Teo amb una sola paraula - facineroso - mentre ell li feia botifarra i treia la llengua. El metro ha arribat abans que es presentés el petit exèrcit que havia d’aturar el fumador. Ha pogut consumir la resta de cigarret tranquil·lament i llançar la burilla a l’andana segons abans que aparegués el tren. Ha assenyalat la burilla amb posat desafiant a la senyora i ha cridat: “Miri, es vol suïcidar!”

De camí cap a Vilapicina s’ha rigut a la cara d’un home que pretenia recollir quatre monedes cantant Tears in heaven amb una malenconia exagerada. En Teo l’ha fet fora del vagó abans que arribés a la segona tornada. La majoria de passatgers simpatitzaven amb el músic, però no han fet res per aturar l’agressió, que ha consistit a arrencar-li el micro de les mans, apagar l’altaveu que grallava un acompanyament essencial, integrat per un piano somiós i percussions vaporoses, i cridar que tornés a Romania o al “ mierdipaís ” d’on ha vingut.

Al cap de tres quarts d’hora de trajecte -ha canviat de línia a La Sagrera-, en Teo surt al carrer. La calor és insuportable, però ell està massa concentrat a trobar l’adreça de l’Ingrid per notar-la. No acaba d’entendre el mapa de Google que estudia a un pam de la cara. Demana ajuda a un noi que surt d’un forn de pa. El noi pensa que li demana diners i li assegura que no en porta tocant-se les butxaques. En Teo li clavaria dues bufetades però es refrena i insisteix: només vol saber com arribar al pis de la seva amiga. L’altre el nota tan desequilibrat que mentre li dona indicacions no pot evitar que li tremoli la veu.

Cinc minuts després entra a casa de l’Ingrid. Sona “ No tengo pistolas ni quiero, solo con la boca ya pego disparos ” mentre s’abracen i ella li assenyala amb un dit enfundat en un guant de plàstic rosa el cendrer on queda mig porro apagat. Després de fumar surten a la terrassa i netegen una estona. “Pimp Flaco mola que t’hi cagues”, diu ella. “ El amor es pico tres, a vece’ ganar, a vece’ perder ”, replica en Teo. Durant la pausa mengen galetes Oreo i beuen cervesa. Al cap de poc de tornar a la terrassa, quan ja ho tenen tot tan net que podrien llepar les rajoles i no els passaria res dolent, un peix pla i blanquinós s’estampa al damunt de la taula de plàstic on l’endemà pretenien col·locar l’alcohol i la teca. Els dos amics s’exclamen - “quin fàsticcc”- i identifiquen ràpidament d’on ha caigut aquella sorpresa: dos pisos més amunt hi ha, penjant de l’estenedor, mitja dotzena de peixos idèntics al que encara descansa damunt la taula. En Teo voldria pujar i trencar-li la cara al veí, que l’Ingrid defineix com un “pobre txinito ”. Ella aconsegueix frenar l’acció violenta, però accepta que l’amic torni el peix a la terrassa d’on ve. El llançament d’en Teo és tan impetuós que en comptes d’acabar al segon pis aterra al balcó del tercer. Tots dos s’amaguen una estona a l’interior de l’apartament de l’Ingrid per si algú els crida l’atenció, però no passa res i fumen molta marihuana al menjador, fins que els entra una gana de lleopard, demanen pizzes a domicili i els hi prenen de les mans al repartidor pagant-li només la meitat de l’import.