EL CONTE DE JORDI NOPCA

És difícil arribar a una final

"L’equip contra el qual han de jugar els vuitens de final de la Copa del Rei està dos llocs més amunt que ells a la classificació. El futbolista es nota excessivament distret, i ho atribueix a la inactivitat sexual"

El futbolista diu a l’arxivera que la seva proposta arriba tard. No se n’anirà a viure amb ella. És més, prefereix que deixin córrer la relació. “Em temo que s’ha acabat”, li diu, amb la vista fixa a terra. Quan pren una decisió arriscada, la vista li fuig cap a les rajoles o cap a la gespa del camp. A ella li costa acceptar aquella ruptura insospitada. Aixeca les dues mans, obertes, en direcció al sostre del bar, i li promet que allò no acabarà així. “Aquesta me la pagaràs!”, crida abans de clavar-li una bufetada seca que li queda enganxada a la cara mentre torna en metro cap a casa (el futbolista juga en un equip modest: una de les seves aspiracions és abandonar per sempre l’ús del transport públic).

L’arxivera no compleix la seva paraula. S’esfuma sense deixar rastre. Al cap d’uns mesos el futbolista la recorda amb un punt de nostàlgia el dia que el seu equip es classifica per als vuitens de final de la Copa del Rei, una fita històrica a la qual ha contribuït amb un gol de cap. Està a punt de trucar a casa d’ella des d’una cabina de telèfon de la ciutat andalusa on s’ha decidit l’eliminatòria. Despenja l’auricular i hi fica vint-i-cinc pessetes. Com que al final desestima la trucada, pretén recuperar els diners, però el telèfon se’ls ha empassat. Hi clava dos cops de puny contundents però ho deixa córrer: ara que s’han classificat, no pot córrer el risc de lesionar-se. D’aquí unes setmanes jugaran l’anada de la propera eliminatòria. Tant de bo els toqui un rival assequible. El futbolista s’imagina arribant a la final. Es veu a través d’un televisor que brunzeix, amb la copa enlairada, fent-li un petó lasciu i fins i tot un pèl desesperat.

Durant tots aquests dies té el neguit de trucar a l’arxivera. Potser s’està tornant a enamorar d’ella. Li agradaria trepitjar un cop més -o setze, o quatre-cents vint- l’àtic on vivia. Passejar-se, nu, entremig de totes aquelles piles desordenades de papers. A través de la finestra veuria un cop més les torres a mig fer de la Sagrada Família i diria:

-Quines cigales més ben parides.

No s’hi posa en contacte. El futbolista té un punt d’orgull que apareix de tant en tant.

A la Lliga empaten dos partits i en perden un altre. L’equip contra el qual han de jugar els vuitens de final de la Copa del Rei està dos llocs més amunt que ells a la classificació. El futbolista es nota excessivament distret, i ho atribueix a la inactivitat sexual. El dia de l’eliminatòria, mentre els seus companys descansen a l’hotel -un quatre estrelles amb l’aire condicionat a tot drap- intenta lligar-se la cambrera que li ha servit el cafè amb llet a l’hora d’esmorzar. La cosa no funciona i se’n va, moix, cap a l’habitació. Prova de llegir, però no es pot concentrar. És una altra època: el futbolista és més aviat lleig, no està gaire fibrat ni porta tatuatges, i no té cap cotxe tunejat (falta més d’una dècada perquè aquesta paraula es posi de moda). Llegeix novel·les de misteri. I quan està molt nerviós fuma, també en dies de partit. S’encén un cigarret i el devora estirat al llit, observant el seu reflex desdibuixat a les pales del ventilador, una relíquia del passat que penja del sostre. S’adorm poc després d’apagar-lo al cendrer de vidre de la tauleta de nit. El desperten uns tocs insistents a la porta. “La cambrera”, murmura. S’equivoca: és en Markovic -el migcampista croat-. Li diu que s’espavili, que estan arribant tard.

El partit és un desastre. Perden dos a zero. Han ofert la imatge més lamentable de l’equip en molt de temps. El futbolista està de mal humor, igual que la majoria dels seus companys i l’entrenador. En Markovic ha hagut d’atendre una ràdio autonòmica i no ha fet gaire bon paper. Renega en la seva llengua plagada de consonants i clava puntades de peu als bancs del vestidor. Tornen a l’hotel en autobús. El conductor es permet dir, al parell de jugadors amb qui té més confiança, que “s’han lluït”. Amb aquell futbol, afegeix, “ni de conya” arribaran a la final.

L’endemà els diaris parlen d’humiliació. Al dia següent han oblidat el resultat i comenten que el futbolista serà baixa durant dos mesos. Tornant del partit s’havia llançat al damunt de la mateixa cambrera de la tarda, però ella l’havia esquivat i havia caigut escales avall. Tenia dues costelles trencades.