28/01/2017

A les fosques

4 min

Una tarda, de camí a la residència, se’m va acudir que podia entrar a un forn i comprar-hi uns quants croissants d’aquells tan petits, que caben sencers a la boca si s’ataquen amb un punt de voracitat. En vaig demanar quatre de normals i dos de xocolata i, un cop vaig tenir la bossa guardada en una de les grans butxaques interiors de l’abric, em vaig plantar a la recepció del centre -devia fer l’efecte que tenia el cor hipertrofiat- i vaig demanar on era l’àvia. “Habitació 204 -em va respondre una veu metàl·lica-. Vostè és el seu...?” “Net”. Vaig dir el meu nom perquè l’apuntessin en una llista i tot seguit vaig agafar l’ascensor, em vaig aturar un moment a la font del passadís per beure una mica d’aigua i vaig picar a la porta de l’habitació. Com que no vaig rebre cap resposta vaig provar d’obrir-la, però la porta estava tancada amb clau. “Àvia. Soc jo. Àvia!” Allà dins no hi havia ningú. Vaig mirar el rellotge, no fos cas que hagués vingut a l’hora del cinema. Eren dos quarts de set: podia ser que hi hagués baixat, així que vaig tornar a agafar l’ascensor, i quan en vaig sortir vaig travessar dues sales -la del piano i la de la tele- força plenes d’ancians, sols o acompanyats. N’hi havia que, quan els passava pel costat, em miraven clavant-me el seu parell d’ulls desenganyats a la carn, provant d’arrencar-me una engruna de joventut i guardar-se-la en un raconet de la cadira de rodes; també es podia donar el cas que simplement haguessin ensumat els croissants que portava sota l’abric i s’acabessin d’adonar que tenien gana -molta gana, de fet-. Vaig travessar aquell parell de jardins interiors marcits fins a arribar al passadís que m’havia de portar a la sala de rehabilitació. Quedava al costat del cine, separada per un petit tram d’escala des d’on es veia una petita piscina, sempre mig a les fosques, on de vegades surava una enorme pilota de color rosa, la joguina d’un gegant perduda en un espai ridícul.

A la sala de rehabilitació hi havia una senyora asseguda en una cadira d’oficina, teclejant lentament, abstreta, tot i que la pantalla de l’ordinador que tenia al davant estava apagada. Li vaig dir bona tarda, però les meves paraules no la van distreure gens ni mica. Va prémer la tecla L. Després la A. Llavors va tornar a la L. No podia perdre més temps desxifrant aquell missatge -si és que era possible treure’n alguna cosa- i vaig baixar l’escala que quedava al costat de la piscina: des del quart esglaó semblava que el cap de la senyora emergís poderosament de dins l’aigua.

Vaig poder girar la maneta de la porta del cine, però em va ser impossible obrir-la. Després de fer-hi dos trucs vaig parar l’orella per si m’arribava alguna línia de diàleg o un soroll onomatopeic que em confirmés que allà dins hi havia activitat. No vaig tenir aquesta sort: aquella tarda no hi havia pel·lícula. Em va tocar creuar la sala de rehabilitació altra vegada, passant de llarg de la peculiar oficinista. En un tres i no res vaig volar fins a la recepció del centre i vaig comunicar el meu problema a la mateixa veu metàl·lica que m’havia recordat el número d’habitació de l’àvia. “Potser l’han portat a la primera planta. A vegades es porten malament i els han de tenir allà durant un temps prudencial”. Un dia hi havia entrat per error i la desolació que hi vaig veure -en els pocs segons que les portes de l’ascensor van trigar a tancar-se- va ser esgarrifosa. Aquella gent no s’havia portat malament. Patien malalties degeneratives en estat avançat. Cridaven incoherències o, encara pitjor, s’empassaven el malestar en silenci.

A la primera planta tampoc l’hi vaig trobar. Una infermera em va explicar que feia una setmana o potser més hi havia anat perquè li curessin la infecció que tenia en un dit. Em va demanar que tornés a mirar bé al pis de baix mentre estudiava amb fixesa el lloc on el meu cor hipertròfic bategava, desprenent una intensa olor de croissant. Vaig tornar a pentinar les dues sales, i quan vaig ser al passadís que m’hauria portat fins a rehabilitació -ja sentia el clec-clec de les tecles de la senyora- se’m va acudir que no havia anat a la capella. L’àvia era allà, adormida en un banc de la primera fila, amb el llum apagat. Em vaig asseure al seu costat i vaig mirar cap a l’altar i la creu penjada a la paret. La vaig despertar donant-li dos cops suaus a l’espatlla. Em va reconèixer. Es va deixar fer dos petons i una abraçada. “Hola, nen. Com ha anat, avui? Per què has vingut?” Li vaig donar la bossa de croissants, que estava calenta com si acabés de sortir del forn, i mentre es menjava el primer -de xocolata- li vaig preguntar per què s’havia amagat allà dins.

“És l’únic lloc on puc estar tranquil·la i a les fosques, sense que ningú m’emprenyi”, em va dir. “¿I no estaries més còmoda a l’habitació?”, li vaig demanar. “De cap manera. El teu avi sempre demana, és com un nen petit”. L’avi va morir fa tres anys, però tots dos el tenim ben present. Cadascun a la seva manera.

stats