Publicitat
Publicitat

LITERATURA

“El meu inconscient sovint és més llest que jo”

Xènia Dyakonova publica ‘Per l’inquilí anterior’, el seu primer poemari en català

Encara que conreï la poesia, Xènia Dyakonova té històries per a tot. Per exemple, sobre la primera incursió a l’escena literària russa. Era l’any 1995. En feia quatre que Leningrad tornava a ser Sant Petersburg. “El meu avi tenia la ràdio encesa gairebé sempre -recorda-. Hi havia un poeta, Mikhaïl Iasnov, que es dedicava a entrevistar nens. En aquells moments jo aspirava a anar al seu programa, i li vaig escriure una carta”. Quan va rebre la invitació, la joveníssima Xènia no s’ho acabava de creure. “Els meus poemes eren molt fluixets -diu vint anys després-. Iasnov em va arribar a dir: «Ostres, això sembla Maiakovski!» En el fons, l’elogi significava que l’imitava massa”. Per a Dyakonova, en literatura l’humor és fonamental. Bona part dels poemes de Per l’inquilí anterio r, primer poemari que publica en català, a Blind Books -després d’haver firmat traduccions de Tolstoi, Txékhov, Xalàmov i Kuixner-, transmeten una subtil ironia als lectors. “La tradició eslava té tendència a la ironia i al sarcasme. Gógol té humor. I Szimborska. I Zbigniew Herbert. Fins i tot Zagajewski, encara que no sigui tan evident”, afirma.

Abans d’arribar a Barcelona, l’any 1998, Dyakonova va passar un any a les illes Canàries amb els seus pares, on va aprendre el castellà i va descobrir García Lorca. Després dels anys d’institut, en què anava i venia de Barcelona a Sant Petersburg, va decidir estudiar filologia catalana, motivada en part per la biblioteca que havia deixat la propietària del primer pis de lloguer on s’havien instal·lat amb la família. Va debutar l’any 2003 en rus amb un poemari que, només pel títol, remet a Isabel Coixet: La meva vida sense mi. El 2007 va publicar un segon llibre, Vacances, al qual cal afegir Florianópolis (2010). “ Per l’inquilí anterior està format per una vintena de textos que són recreacions de poemes en rus. N’hi ha una desena que no tenen cap equivalent”, explica.

Il·lustrat per Miquel Pang Ly, el llibre està estructurat en diverses seccions que emulen la correspondència que el jo líric de l’autora va rebent al pis on viu i que, en principi, està adreçada a l’antic llogater. A les mans de Dyakonova, tot acaba convertit en poema: les cartes d’amor, les factures, les postals i la publicitat. “Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament invisibles -comença un d’ells-. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del capellà del poble, però els va confondre amb la civada i els va donar al seu cavall”. L’observació de l’entorn es combina amb la introspecció: de vegades, les reflexions sobre la vida i el desamor arriben a través dels somnis. “El meu inconscient sovint és més llest que jo -diu-. Quan tenia 16 o 17 anys m’agradava un noi que no em feia gens de cas i vaig somiar que portava uns guants negres fins a mig braç. Sense treure-me’ls, intentava tocar-lo. Quina imatge més bona per expressar la impossibilitat!” L’únic que podia fer Dyakonova era guardar aquella idea i acabar-la inserint en un dels poemes. De vegades converteix algunes de les icones russes -com Mastroianni o Plácido Domingo- en simpàtiques excuses per construir poemes deliciosos. “El poema sobre Mastroianni potser l’hauria d’haver escrit la meva àvia -bromeja l’autora-. Se’m va acudir després d’anar a veure Roma a la Filmoteca de Sant Petersburg. Em van dir que Mastroianni hi sortia un moment... però em vaig despistar i me’l vaig perdre”.

Les