08/04/2017

El pacte de les pastanagues

4 min
El pacte de les pastanagues

A dins de l’autobús hi fa una calor estrident i tova, que impregna de suor els fronts de bona part dels passatgers i, a mesura que avança el trajecte cap a la fira -tots anem al mateix lloc-, els obliga a ventar-se amb el que tenen a mà: un diari, una novel·la, un dossier ple de documents o fins i tot l’acreditació encara per estrenar. Llisquem entre façanes que exhibeixen, amb un orgull que gairebé es fa arrogant, la monumentalitat pròpia de tants centres històrics de ciutats italianes. Pels pòrtics de Bolonya fa estona que hi formiguegen desenes de vianants. Entraran en un dels fastuosos edificis vermellencs i es posaran a treballar. Al cap d’una estona sortiran a fer un espresso. Llavors tornaran a l’oficina. Més tard baixaran a fumar. Tornaran a l’oficina. Aniran a dinar, amanida i un plat de tortellini in brodo. Després d’un altre espresso i d’un segon cigarret hauran de pencar unes quantes hores més. Hi haurà trucades telefòniques, converses amb els companys i visites al lavabo. Mentrestant, jo seré a la fira del llibre infantil i juvenil, perseguint la comitiva institucional catalana amb els companys d’altres diaris, ràdios i teles i mirant de buscar, en paral·lel, alguna història que valgui la pena ser explicada -segurament acabarà perduda en un racó d’article o, en el pitjor dels casos, encapsulada al meu petit cahier de cobertes negres.

A l’hora de baixar em passa el mateix que a Barcelona: deixo que els passatgers més nerviosos m’avancin i fins i tot que em trepitgin, esvalotats com insectes que intueixen una mà o un peu a punt d’esclafar-los. Abandono l’autobús en un estat proper a la convalescència. Quan arribo al davant de les màquines on cal validar l’acreditació trec el bitllet d’avió arrugat que em va permetre viatjar ahir al vespre. Un controlador jove i pelut m’ajuda a resoldre l’error i també m’indica com puc arribar a la zona de premsa. Blocco B. Upstairs. De camí veig dues tortugues ninja fent postures estranyes. Al seu costat hi ha un Bob Esponja immòbil: la disfressa que porta és massa rígida per admetre les contorsions dels rèptils mutants. Arraconat rere l’èxit implacable de les tortugues, Bob Esponja passa desapercebut, és una immensa massa flonja i groga a qui ningú s’acosta, una paperera amb ulls i una boca forçada a somriure tota l’estona perquè té la rialla esculpida al rostre, fet amb un material que la petita flama d’un encenedor desfiguraria en un tres i no res.

A la sala de premsa només hi ha dues dones vestides com hostesses d’un avió de Ryanair, amb la roba preparada per esquinçar-se en qualsevol moment. Em regalen una bossa de la fira on hi ha una vintena de notes de premsa que detallen, amb una exhaustivitat pròpia del nouveau roman, totes les particularitats de l’edició d’enguany. Les vuit butaques de pell de la sala estan lliures i m’assec en una d’elles, disposat a llegir aquell material que de moment he fullejat a peu dret. Sóc capaç de concentrar-me uns quants minuts -potser cinc- en els documents escrits en llenguatge invertebrat. Quan en desvio la vista veig un home que, d’esquena a mi, es dedica a obrir unes carpetes ataronjades que hi ha al damunt d’un taulell i en treu alguna cosa que, ràpidament, es fica en una de les butxaques dels pantalons. M’aixeco de la butaca per observar en què consisteix el seu furt. Són petites pastanagues rialleres. Sense saber ben bé per a què serveixen -són clauers?, gomes d’esborrar?- decideixo que jo també en vull una i em col·loco al costat del lladre.

- Posso? -pregunto.

L’home em mira i l’identifico de seguida: és Vicenç Clusellas, l’autor de L’elf del pastís de xocolata, una novel·la infantil supervendes de fa potser vint anys. Em presento i li demano si forma part dels trenta escriptors i il·lustradors convidats a la fira per l’Institut Ramon Llull.

-He vingut tot solet -respon-. A les velles glòries no ens hi volen, aquí. Faré una volta per la fira, segurament em posaré de molt mal humor i a la tarda tornaré cap a Barcelona.

Diu que fa temps que té una idea per a un nou llibre: el protagonista serà en Boira, un yorkshire terrier preparat per viure “mil i una aventures”. Encara no s’hi ha pogut posar. Les classes a la universitat li prenen molt de temps. També la filla. M’ensenya una foto de quan van anar a Port Aventura.

-Perdoni. L’estic avorrint -diu.

Té una de les petites pastanagues rialleres en una mà, i amb l’altra n’estira la part inferior i en surt una petita peça metàl·lica.

-No vol un USB d’aquests? N’han deixat una pila. N’hi ha un a dins de cada carpeta. Tingui, quedi’s el meu.

Me’l dona i a mi em sembla que també li he d’oferir alguna cosa a canvi. L’únic que se m’ocorre és proposar-li d’aparèixer a la crònica del dia. Recordaré l’èxit sense precedents de L’elf del pastís de xocolata i avançaré que treballa en un nou llibre, protagonitzat per un gosset.

-Em sap greu, però preferiria no sortir enlloc. Fa temps que els mitjans de comunicació m’han esborrat del mapa. Ara per ara soc una ficció, m’entén? Un fantasma. Només podria ser el personatge secundari d’un conte.

Abans que se’n vagi ens donem la mà. Diria que hem fet un pacte.

stats