Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Sabem que sabem (però, com ho sabem?)

Àtic dels Llibres publica les lliçons de filosofia de Gombrowicz

“La filosofia té el valor suprem d’organitzar el món en una visió”, dictava Witold Gombrowicz a Rita Labrosse, la seva última companya, a principis de maig del 1969. Tres mesos després, i encara treballant en les conferències de Curs de filosofia en sis hores i quart -traduïdes per primera vegada en català per Claudia Casanova a Àtic dels Llibres-, el novel·lista, dietarista i dramaturg moriria quan li quedaven pocs dies per fer 65 anys.

La virtut organitzativa de la filosofia té com a contrapartida la fugacitat dels sistemes filosòfics, que es mantenen fins que són refutats o complementats pel següent sistema. Aquest és un dels objectius principals de les lliçons de l’escriptor polonès, que arrenquen amb Immanuel Kant (1724-1804) i arriben fins a l’existencialisme. El “dubte absolut” de René Descartes desembocaria en l’aprofundiment de Kant en la consciència. “No es tracta d’una crítica de la raó pura; Kant vol jutjar la seva pròpia consciència -escriu Gombrowicz-. La consciència jutjada per la consciència”. Gràcies a Kant, filtrat pel francès Alain (1868-1951), la consciència “és saber que se sap i res més”. Gombrowicz s’atreveix a resumir el complex procés analitzat per l’alemany: “La crítica kantiana és una limitació del pensament. El pensament humà es considerava capaç de comprendre-ho tot”. La reducció de la qual parla l’autor apel·la a l’arrel de la filosofia: des de llavors ja no es busca “la veritat absoluta, com l’existència de Déu”, sinó que es prova de desxifrar la fenomenologia del món (Husserl) o com transformar la realitat (Hegel, Marx).

Abans d’això, Gombrowicz analitza Arthur Schopenhauer (1788-1860). Segons el raonament directe de l’autor, un dia es va aixecar i va dir: “Resulta que ningú no sap què és la cosa en si [el noümen ]. Doncs bé, jo sí que ho sé”. En té notícia per “intuïció interior”: “L’home també és una cosa. Per tant, si jo sóc una cosa, cal que cerqui en la meva intuïció quin és el meu absolut, allò que sóc en essència”. I l’essència, voilà, és “la voluntat de viure”, fins i tot quan algú se suïcida: “En matar-nos només [la] confirmem”. En el cas de G.W.F. Hegel (1770-1831), Gombrowicz arrenca amb la tesi fonamental de l’idealista, “allò que és racional és real, i allò queés real és racional”, és a dir, el subjecte depèn de l’objecte, i alhora un no pot existir sense l’altre. Per a Hegel, el desenvolupament de la història, que passa per una renovació constant a través del trinomi tesi-antítesi-síntesi, es basa en la contradicció i l’oposició. La seva és una filosofia de “l’esdevenir”, un “procés dialèctic [que] ens situa sempre en un graó superior de l’escala, fins a l’assoliment final de la raó”.

Amb els existencialistes, la consciència passa a ser “conscient de si mateixa”. L’ésser humà, continua Gombrowicz, no és “un ésser en si, com ho són els objectes, sinó que és un ésser per a si, que és conscient de si mateix”. Des del socràtic “només sé que no sé res”, el pensament ha organitzat el món, s’ha anat fent més complex i ha anat posant en dubte les certeses. Una bona manera d’endinsar-s’hi és aquest assaig, breu i directe, d’un dels novel·listes més imprevisibles del segle XX.

Un dels novel·listes experimentals clau del segle XX

Witold Gombrowicz va publicar la primera novel·la el 1937, quan tenia 33 anys. Disponible en català a Quaderns Crema, Ferdydurke és una de les peces fonamentals de la primera postmodernitat, i explica amb una gran quantitat de recursos -sempre revestits d’ironia- la transformació sobtada d’un home de 30 anys en nen i de com s’ha d’adaptar a la nova vida. Els dos altres cims de la narrativa de ficció de l’escriptor polonès són Transatlántico (1953), parcialment basada en l’arribada de l’autor a l’Argentina durant la Segona Guerra Mundial, i Pornografia (1960), on se centra en les argúcies mentals de dos intel·lectuals polonesos per aconseguir que dos adolescents s’enamorin. Gombrowicz encara escriuria una última novel·la, Cosmos (1967). Els seus dietaris estan reunits en diversos volums. L’últim, Kronos, va aparèixer el 2013.