Publicitat
Publicitat

UTOPIES I DISTOPIES

Un viatge a la societat perfecta, ideal i impossible

L’assaig 'Utopia', de Thomas More, publicat fa 500 anys, va inaugurar un subgènere literari

A l’illa d’Utopia que l’anglès Thomas More va idear al llibre homònim el 1516, la propietat privada no existia, i els béns es guardaven en magatzems que servien directament les necessitats dels ciutadans. Hi havia una cinquantena de petites ciutats, que vorejaven els 6.000 habitants cadascuna, i a les cases no hi havia pany. De fet, els ciutadans d’Utopia, que es dedicaven majoritàriament a l’agricultura, canviaven d’habitatge un cop cada deu anys. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia, tot i que podien allargar la jornada laboral si ho desitjaven. Les llars tenien dos servents, que o bé havien comès algun crim -podia ser, per exemple, l’adulteri- o provenien d’un altre país. Hi havia adoradors del sol, de la lluna, dels ancestres, dels planetes i monoteistes: els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes.

“A Utopia es menyspreava l’egoisme, la vanitat i la supèrbia. Els diners no existien i, per tant, tampoc el salari: malgrat això, no hi mancava res, a la comunitat”, escriu l’historiador i poeta Ferran Aisa, que l’any 2012 va dedicar un assaig a recórrer l’evolució del concepte al llarg dels segles, Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria). “La paraula utopia, d’origen grec, està integrada pel prefix ou, que significa enlloc, i topos, que és lloc -resumeix Aisa-. Indica, per tant, un espai imaginari o inexistent a la realitat, un lloc que no es troba enlloc”.

Els precedents de la Utopia de Thomas More es remunten molt enrere en el temps, ja sigui a través del relat de l’Antic Testament sobre el paradís original on vivien Adam i Eva, l’Edat d’Or a la qual feia referència Hesíode a Els treballs i els dies o l’organització de la República de Plató. Tal com explicava Marie Louise Berneri a l’estudi A través de las utopías (1949), “el govern ideal de Plató queda en mans d’una classe d’homes i dones particularment dotats que han renunciat a la propietat i als privilegis materials, que es casen i tenen fills per a l’estat, que menyspreen la passió i la individualitat del sentiment”.

El camí de la felicitat

Ferran Aisa considera que la “utopia de Thomas More és una de les més perfectes i està basada, en gran part, en la República de Plató i el jardí d’Epicur: es tractava d’idear una ciutat model en què tot estava estipulat, cadascú tenia la seva feina i els més savis podien guiar la resta”. Les primeres utopies van proliferar durant el Renaixement. Entre elles hi ha Gargantua i Pantagruel, de François Rabelais (1532); La ciutat del sol, de Tommaso Campanella (1602), i La Nova Atlàntida, de Francis Bacon (1626).

El professor de la Universitat de Girona Ramon Alcoberro recorda que les utopies “són producte de la voluntat; no es poden imposar sinó que provenen de l’associació voluntària d’uns humans que volen viure d’una manera radicalment diferent per ser més feliços”. Ferran Aisa destaca que en una utopia “tot està socialitzat i es viu en plena llibertat”. Afegeix que “l’individualisme que defensa està basat en la cooperació”, i que per aquest motiu “en comptes de parlar de pobles o nacions es fa referència a comunitats”.

A l’assaig Utopías e ilusiones naturales, que el professor Francisco Fernández Buey va publicar a El Viejo Topo l’any 2007, s’enumeraven “tres trets reiterats -que a més estan interrelacionats- en la visió utòpica: la totalitat, l’ordre i la perfecció”. “L’home utòpic, igual que el veraç i el bondadós, sempre indica als altres per mitjà del seu comportament la direcció en què caldria moure’s -escrivia Fernández Buey-. Pot passar, i de fet de tant en tant passa, que l’utòpic, igual que el veraç i el bondadós, s’equivoqui totalment en la seva forma d’estar en el món. Però fins i tot quan s’equivoca sobre el present, l’utòpic obliga a fer que els que l’observen desviïn la mirada no cap a ell, perquè l’utòpic no acostuma a ser ni narcisista ni autista, sinó en la direcció més convenient per a la majoria”.

Durant el segle XVIII, les utopies literàries encara són prefiguracions imaginatives, com passa a Robinson Crusoe, de Daniel Defoe (1719); Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift (1726); Càndid o l’optimisme, de Voltaire (1759), i Complement al viatge de Bougainville, de Diderot (1772). A partir del segle XIX proliferen les aproximacions teòriques: Teoria dels quatre moviments, que Charles Fourier va publicar el 1808 i que proposava organitzar la societat en comunitats que anomenava falansteris; Una nova visió de la societat, apareguda el 1823, del pare del cooperativisme Robert Owen, i la novel·la Notícies des d’enlloc, de William Morris, membre del moviment anglès Arts and Crafts, en què imaginava una societat del futur sense propietat privada i amb mitjans de producció col·lectius. “William Morris va ser un dels primers que van mencionar el decreixement. El 1890 ja parlava d’un món on el socialisme havia triomfat”, recorda Aisa.

Cap a la ciència-ficció

No va ser fins al 1917 quan el socialisme es va posar en pràctica per primera vegada en un país, Rússia. “L’estat socialista monopolitzava el poder i assumia la propietat del sòl, dels camps, de les fàbriques, de la maquinària, dels mitjans de comunicació, de la distribució i del comerç -escriu Aisa a Utopia -. El capitalisme burgès desapareixia per donar pas al capitalisme d’estat”. Novel·les com Nosaltres, d’Evgueni Zamiatin (1920), i Txevengur, d’Andrei Platónov (1928), van donar visions de la nova realitat no gaire optimistes. “El segle XX ha estat marcat per les contrautopies o distopies”, afirma Aisa.

Des de molt aviat, un dels eixos temàtics de la ciència-ficció va ser el de l’exploració de noves societats. Miquel Barceló, a Ciencia-ficción. Nueva guía de lectura (Nova, 2015), recorda que el subgènere consisteix en “la utilització de models literaris per imaginar com pot ser el fet de viure en un futur possible i, de passada, suggerir alternatives”. Cita H.G. Wells -autor, entre d’altres, d’ Homes com déus (1923)- i “quatre obres inoblidables”: Un món feliç, d’Aldous Huxley (1932); 1984, de George Orwell (1949); Llimbs, de Bernard Wolfe (1952), i Les torres de l’oblit, de George Turner (1987). “Tracten de futurs odiosos per efecte de la manipulació biològica, la dictadura político-tecnològica, la psicologia i l’economia, respectivament”, sintetitza l’enginyer aeronàutic.

“El somni de les utopies era igualitari, perquè considera que tots hem nascut iguals i que no hem de tenir diferències -diu Ferran Aisa-. El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Per a Aisa, l’últim intent de portar a la pràctica l’esperit utòpic ha sigut el moviment del 15-M: “No tenia líders, ni partit ni bandera. Només una idea unitària de llibertat i de transformació de la societat. Tot això havia d’acabar amb una revolució, però el moviment va acabar dividit, i ara queden una sèrie de partits polítics”. L’historiador admet que el món d’ara “s’aguanta per un fil”, però es resisteix a perdre l’esperança.

Uns anys enrere, la premi Nobel de literatura Wislawa Szymborska es mostrava més escèptica. El magnífic poema Utopia acaba així: “Tot i els seus encants, l’illa està deserta / i les petites petjades de passes escampades per la riba / es dirigeixen cap al mar sense excepció. / És com si l’únic que poguessis fer és fugir / per enfonsar-te inevitablement en l’abisme. / En una vida inconcebible”.

Les dues cares de la realitat

‘República’

Plató va ser un dels primers a escriure sobre una societat ideal. A República -que en català es troba al desè volum de Diàlegs -, el poder és a les mans d’un consell de filòsofs capaços de guiar el món cap a l’harmonia.

‘Utopia’

El llibre de More va néixer esperonat per la descoberta del Nou Món el 1492 i en viatges successius. A l’illa imaginada pel jurista anglès es dediquen sis hores al dia a la feina i es menysprea l’egoisme i la vanitat.

‘Els viatges de Gulliver’

L’últim viatge de Lemuel Gulliver el porta fins a l’illa dels Houyhnhnms, que tenen aparença de cavalls i que es guien únicament per paràmetres racionals. Han eliminat la mentida de la societat: en diuen “la cosa que no és”.

‘Càndid’

El personatge de Voltaire es passa la vida buscant Eldorado, una societat rica, perfecta i ideal. L’acabarà trobant, però no s’hi pot quedar gaire temps perquè la seva estimada Cunegunda no hi és. Càndid data del 1759.

‘Txevengur’

La novel·la d’Andrei Platónov s’aproxima a Txevengur, on s’ha fet la revolució comunista. Els habitants es neguen a treballar, “col·lectivitzen” les dones i liquiden les romanalles burgeses. Somni o malson?

‘Frankenstein’

El científic Victor Frankenstein té l’ambició més gran de totes: arribar a crear la vida. El joc de “voler ser Déu”, però, acaba malament, perquè el seu fill és un monstre. La novel·la de Mary W. Shelley és del 1818.

‘Nosaltres’

La novel·la de Zamiatin narra la història de D-503, un enginyer fidel als valors i ideologia d’un estat únic que veu el seu món capgirat a causa d’una noia. Publicada el 1920, va ser considerada reprovable a la Unió Soviètica.

‘Un món feliç’

L’estat tira endavant un projecte de clonació amb la voluntat d’aconseguir una societat ideal. Les úniques vàlvules d’escapament en la novel·la d’Aldous Huxley són el consumisme, les drogues i el sexe.

‘1984’

Orwell va llançar una dura advertència sobre el totalitarisme a 1984 (1949). Introduïa conceptes com el de Gran Germà, la policia del pensament i la neollengua, que reduïa el vocabulari amb finalitats repressives.

‘Los desposeídos’

Ursula K. Le Guin contraposa, en un dels clàssics de la ciència-ficció del segle XX, dos models de societat: l’anarquisme taoista d’Anarres i el capitalisme urbà d’Urras. Quina de les dues té més opcions de futur?

PUBLICITAT
PUBLICITAT