Aquí, no
La BBC ha introduït els resums dels partits de la FA Cup, aquest cap de setmana, amb una careta animada informàticament en què es recreen diferents passatges típics de la competició futbolística més antiga del planeta. Entre ells, el trajecte d’un autobús curull d’aficionats que mostren bufandes amb el lema “ Wembley, here we come ”. En les seves dues vides, el recinte del nord-oest londinenc ha esdevingut referent indiscutible de les pàgines de glòria de desenes de clubs anglesos de futbol i de rugbi a tretze que hi han disputat finals de copes professionals i amateurs o partits decisius per a un ascens. La litúrgia i el significat de ser hoste a Wembley impulsen les visites turístiques a l’estadi i faciliten la producció de material històric monogràfic. Anfield és sinònim del Liverpool i Old Trafford del Manchester United: en canvi, Wembley és una entitat per se, una casa comuna per assaborir un triomf, revestida d’un respecte a la tradició que, per exemple, permet també que l’antiquat Estádio do Jamor sigui l’escenari de la final de la Taça de Portugal des del 1946. Es pot parlar amb paraules similars de l’Stade de France, on s’entona L’estaca i s’enarboren senyeres, encara que sigui folklòricament, si el visita la USAP.
Un conservador diari madrileny, habitual mostrari del se non è vero è ben trovato i que, per això, sovint incorre en la patinada històrica, defensava que el desig del Barcelona i l’Athletic Club de disputar la final de la Copa del Rei al Santiago Bernabéu denotava un reconeixement de facto d’aquest recinte com a estadi nacional espanyol. A l’articulista, de pseudònim Hughes, li sorprèn que de catalans i bascos vingui una consideració que no es donava “ ni con Franco ”. Jordi Finestres i Xavier Garcia Luque, al monumental El Barça segrestat, revelen, amb documents de la Delegación Nacional de Deportes, com és aquest organisme que malda per disposar d’un estadi nacional i que contribueix, i no només monetàriament, a fer que aquest sigui, de facto, el nou Chamartín, on es van jugar vint-i-vuit finals de Copa durant la dictadura. L’autèntica paradoxa la manifesten els qui rebutgen que la final se celebri a la Villa y Corte sigui quin sigui l’origen dels rivals, quan això, a imatge del que ocorre en altres estats europeus, per més símbols que tenyissin la graderia, donaria la pàtina definitiva d’espanyolitat al torneig. Desplaçant el partit per motius no esportius, els defensors de l’“aquests, aquí, no” legitimen la identitat que, de portes enfora, neguen o menyspreen. Res de nou sota el sol: ja fa cinquanta-cinc anys que Uderzo i Goscinny van fer dir a Obèlix que aquests romans són ben bojos.
