10/05/2015

‘Father & son’

2 min
Ángel Martínez, jugador gironí del Blackpool.

Per a ells és el sol de juliol, la incerta forma dels núvols o la ploma dels poetes, segons el genial Jovanotti. Amb una implacable inconsciència, marquen el ritme de les nostres hores i aboleixen els nostres costums, per consolidats que semblessin, però encara no s’ha inventat l’analgèsic que esborri els maldecaps com ells fan amb projectes de rialla o mirades ombrívoles. És un tòpic cert: canvien una vida. També les dels futbolistes.

A We are the catalans, el gironí Ángel Martínez i la seva parella, la Patrícia, recorden com la petita Clàudia va il·luminar els seus primers dies a Blackpool, indret tan kitsch a l’estiu com depriment la resta de l’any. Allà Andrea Orlandi hi acaba de viure un cúmul de situacions impròpies d’una entitat professional. Però, a casa, sempre hi quedava un somriure. “Després d’una derrota per 7 a 2 a Watford -explica-, vam tornar a Blackpool passades les onze de la nit i vaig demanar a la meva dona que les nenes s’esperessin despertes. Necessitava veure-les, perquè quan em reben amb aquella cara de felicitat tot passa. Ara, quan em pregunto qui em demana entrenar amb pluja, vent o neu, jugar lesionat... tinc clar que és per elles, perquè estiguin orgulloses del seu pare i per mirar que puguin tenir una vida millor”. La Norah i l’Emma van oferir a Orlandi l’empenta que necessitava quan el Swansea, primer, i el Brighton, l’any següent, li van comunicar que no comptaven més amb ell: totes dues van néixer dies abans d’aquests instants.

Sobre el dorsal 19 de l’elàstica del Girona, s’hi llegeix “Felipe A.” La inicial és la d’Aroa Sanchón, la filla del davanter santboià, que ara té sis anys. “Quan va néixer -comenta-, vaig deixar de donar importància a moltes coses que abans pensava que la tenien. No hi ha res que superi l’amor a un fill i, si bé és cert que el dia a dia et canvia del tot, també ho és que els futbolistes podem passar moltes hores amb ells. Dur-los a l’escola i a jugar al parc són coses que molta gent no pot fer i per això valoro molt més la meva professió des que sóc pare”. Josep Maria Comadevall Pitu, migcampista del Llagostera i pare d’en Nil, recorda: “Els primers sis mesos dormíem més aviat poc, de manera que dos dies abans d’un partit me n’anava a l’habitació del costat per poder dormir tota una nit seguida i tenir un bon rendiment al camp. Ara ja té dos anys i mig, però tot i així torno a canviar d’habitació si està malalt, per descansar bé i evitar lesions”. I si la pilota acarona la xarxa, el jugador escenifica els polzes entre llavis i els bressolars fingits. Els que som indignes de jugar a futbol podem esbombar la nostra joia escrivint columnes.

stats