Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

'Football teriyaki'

Presenciar un partit de la Premier ja no és anar a veure futbol anglès. Els fans, que encara en queden, del 4-4-2, el punta armari i la segona jugada semblen cada cop més condemnats a les dues últimes divisions de la Football League. Dalt de tot de la piràmide, els abanderats de l'ocupació de terreny estan assenyalats: Allardyce o Pulis, per exemple. Això no significa, però, que la lliga anglesa hagi inclinat el genoll i s'hagi subjugat a la influència continental. La Premiership actual és un torneig d'abast global en què s'admet que l'evolució d'aquest esport reglamentat per anglesos s'ha escrit a la Mitteleuropa i al Mediterrani, però on hi ha una severa reticència a perdre l'essència del national game. Sobretot perquè, especialment en la influència llatina, s'ha observat que, a part de les coses bones sobre la gespa, s'han importat certes males praxis de fora.

Fa uns dies, l'exjugador i ara analista televisiu Michael Owen publicava una columna al Daily Telegraph que sintetitza aquesta dicotomia. D'una banda, accepta que existeixin clubs continentals, com el Barça, en què la filosofia de joc sigui una part indissoluble de la seva identitat. Però, de l'altra, afirma que és nociu que s'imposi a Anglaterra el sistema europeu de direcció tècnica, en què, segons Owen, "l'entrenador es limita a gestionar l'equip i a fer l'alineació". Entra en joc, aquí, la nostàlgia d'una altra rara avis, al marge del seu patró de joc sobre el tapís verd: el clàssic British manager fidel, que controlava tots els aspectes pràctics del club i deixava als directius poc més que les engrunes de la burocràcia. Bill Shankly, Brian Clough, Alex Ferguson, fins i tot Arsène Wenger, noms i idees que es diluiran en l'aquarel·la apocalíptica d'Owen: "Primer van venir jugadors, després tècnics, i ara, els propietaris estrangers, que pensen que la cultura del club es crea des de dalt, i no des de la línia de banda. Pensen que poden decidir com gestionar el club, però també com ha de jugar i quins futbolistes s'adaptarien millor a aquest estil. Després contacten amb el potencial manager i li plantegen: "Volem jugar així, en seràs capaç?" Al Madrid em va fitxar el president, no l'entrenador, i això esdevindrà rutinari a Anglaterra. És legítim que algú que ha invertit 500 milions en un club dicti com ha de funcionar. No tenir mai més uns Shankly, Clough o Wenger, però, seria una gran pèrdua. Són l'ànima del joc. No és de la manera actual com jo vaig créixer".

A part de les diferències en la gestió, comença a observar-se certa recança a l'adopció dels vicis més negatius de la mercantilització del futbol professional i el poder dels operadors televisius: l'allunyament dels supporters dels estadis. S'estén la sensació que els silenciosos però dolorosos augments de preus estan fent variar, si no ho havien fet prou ja després de Hillsborough, la composició social de les graderies, on, per ara, continua expressant-se amb relativa plenitud la manera local (i obrera) d'entendre i viure el futbol. L'entrada més barata per veure l'Arsenal costa uns 31 euros, però els seguidors del Manchester City que es van desplaçar fins a l'Emirates van pagar-ne 74 després que el partit fos declarat d'alt risc. Si la idea era dissuasòria va funcionar: el City va retornar la tercera part dels tiquets. Els aficionats del Crystal Palace van protestar, fa dos dissabtes, perquè seguir el seu equip a Stamford Bridge els costava 67 euros: nou hores de salari mínim.

De moment, la cultura anglesa del futbol i l'atmosfera dels estadis continua fascinant el seguidor forà, però com surti el national game de l'impàs en què es troba dependrà que ho continuï fent, també, per als mateixos supporters britànics.