Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Fregar la glòria, témer la desfeta

Mai l’equip representatiu d’aquella petita capital de província havia aconseguit pujar a Primera, tot i que la història confirma la tradició, en els nostres dies centenària, de la pràctica del futbol a la regió. De fet, la ciutat, que no superava els cent mil residents, tenia conjunts en les primeres divisions d’altres modalitats però no de futbol. A les guies de viatge destacava més aviat pel patrimoni cultural i artístic, la singularitat museística, la universitat i l’ambient que s’hi generava o una climatologia particular: tot i la proximitat amb el litoral, els estius hi eren tòrrids i els hiverns aspres. Però era, en tot cas, una localitat amb l’encant de les ciutats mitjanes, que mantenia l’escala humana tot i un creixement no sempre raonat, i que havia captivat diversos realitzadors cinematogràfics per la bellesa ben conservada dels barris més antics, sovint contigus als vials comercials per a vianants i al passeig fluvial.

Mai l’equip representatiu d’aquella petita capital de província havia tingut l’ascens tan a prop com aquell calorós diumenge de juny. El partit decisiu era al seu camp, totes les entrades ja s’havien venut una setmana abans i no calia esperar resultats d’altres estadis: un triomf oferiria la glòria a aquell bloc de futbolistes bastit amb jornalers de la categoria i joves amb projecció, algun d’ells del planter local. Però van ser incapaços de guanyar un matx en què el pal de la porteria a la dreta de la tribuna va escopir una pilota que, impulsada un pam més a la dreta, s’hauria venerat com la de l’ascens. L’empat final va dur la joia als seguidors del club d’una ciutat situada a un miler de quilòmetres mal comptats, que havia disputat més de quaranta campionats a la màxima divisió i que presumia d’una massa social bastant més nombrosa.

Mai l’equip representatiu d’aquella petita capital de província es va refer d’aquella patacada. La campanya següent va assolir una laboriosa permanència, però una dècada després i al mateix temps que baixava al tercer nivell per segon cop en sis anys, l’entitat va fer fallida. Les tres societats que en van assumir la refundació van caure també en la bancarrota i una quarta versió ha aconseguit tornar l’equip a la tercera categoria. El 4 de juny del 1989, a San Vito, potser algun tifosi del Cosenza sabia que la seva ciutat tenia característiques en comú amb Girona: però segur que no s’imaginava, 26 anys després, que també compartirien haver perdut un ascens a Primera en un partit determinant a casa.