05/06/2016

Història de F.

2 min

F. era soci del club de la vila des de feia trenta anys, però aquell estiu va instar el seu gestor bancari a retornar el rebut del nou carnet. Ja tenia pensat que, quan li preguntessin per quin motiu no volia renovar l’abonament, respondria que es veia obligat a prioritzar despeses per un canvi inesperat en les condicions salarials de l’empresa on treballava. No diria, però, que la prioritat era la subscripció a una plataforma televisiva que, per una fracció del que costava el carnet, li oferia partits de tot el món les vint-i-quatre hores del dia. La cervesa de mig litre, el bol de cacauets i l’escalfor del sofà compensaven les freqüents negociacions amb la seva senyora, que avorria l’esport i tot el que l’envolta.

Durant els primers mesos de deserció, F. es feia el mig ofès quan coincidia amb antics veïns de tribuna. Que pagava massa diners pel poc futbol que es podia veure, que no estava d’acord amb alguns integrants de la junta directiva, que al camp hi feia fred. I elogiava el dinamisme dels equips anglesos, la mestria en el contraatac dels alemanys i les habilitats de les icones esportives i comercials del futbol modern. No va trigar gaire a limitar la seva relació amb el seu club de sempre a una ullada fugaç a les atapeïdes pàgines de diari que encabien resultats i classificacions de diverses categories. Un empat o una derrota equivalien a un somriure condescendent.

Però aquella temporada l’equip de la vila va completar una de les seves millors campanyes i va arribar a l’últim partit a casa depenent d’ell mateix per passar de quarta divisió a tercera. F. havia vist algun cartell al centre del poble, els col·legues n’hi havien parlat i havia observat que, al rebregat diari que fullejava diàriament al bar, hi havia més referències al club que la de cada dilluns. Tornar al camp, però, era una nespla al seu orgull. I absort com estava pels partits televisats del millor club del món i del cuer de la lliga del país veí, va deduir que, si el matx era tan decisiu, el podria veure per la tele.

El dia i l’hora marcats, va sintonitzar el canal que, n’estava convençut, retransmetria el duel de l’equip de la seva vila. Però primer van fer un altre esport i, després, una eliminatòria d’ascens a una categoria superior. F. es va encendre. I va recordar que, al mòbil, el seu fill li havia instal·lat una aplicació que permetia dir al món el que volguessis. Hi havia posat, per identificar-se, una foto en posat panxacontent i un nom pretensiós. Com va poder, va escriure “És una vergonya que no feu aquest partit” i hi va afegir un insult.

Quan va prémer “enviar”, va sentir, des de casa seva, el crit joiós del públic local pel gol de l’ascens. L’endemà el van fer fora de la feina, però no va piular que fos una vergonya.

stats