Jackie Wilson ho va dir
Al sud del Chinatown de Manchester, just travessant el canal, s’hi alçava un magatzem en desús que, durant vuit anys, va acollir el Twisted Wheel. A la segona meitat dels 60, en desbocades sessions de sol a sol, la suor, els estupefaents i el ritme sense treva de singles obscurs de petits segells de Chicago i Detroit van concebre, dins d’aquell local, un moviment batejat, amb tot, a Londres: el Northern Soul. El periodista Dave Godin va notar, a la modesta botiga de vinils soul que regentava a Covent Garden, que quan els seguidors del Manchester United, el Manchester City, l’Stoke o el Blackpool viatjaven a la capital per acompanyar el seu equip i aprofitaven per enriquir la seva discografia, no s’enduien el funk de James Brown sinó que continuaven preferint el rhythm’n’blues i els temps accelerats dels artistes de la Motown o de Jackie Wilson, Mister Excitement. Wilson compareixia a l’escenari perfectament abillat, amb vestit i corbata, però durant bona part de l’actuació exhibia un catàleg de moviments espasmòdics que encenien el públic i convidaven a la imitació les nits dels dissabtes als temples del Northern Soul. El juliol del 1967, Jackie va enregistrar, d’una tirada, (Your love keeps lifting me) Higher and higher. Aquell tema eufòric que duia el deliri a la nit soul de Manchester va ser la banda sonora del penúltim espot de Qatar Airways protagonitzat per jugadors del Barça.
A vint minuts a peu de l’antic Twisted Wheel, davant el City Hall de Manchester, seu de la trobada de directives prèvia al City-Barça de fa quinze dies, es pot visitar -gratis o deixant-hi la voluntat- el National Football Museum. Al saló de la fama que serveix com a principi del recorregut, es constata que el color del triomf a la ciutat, històricament, és el vermell diable, per més que el color del cel de Manchester, si es deixa veure, sigui el blau. En una planta superior, un espai dedicat a la difunta Recopa mostra les rèpliques de les samarretes dels seus vencedors, entre les quals hi ha la del Barça. Sortint del museu, en una cantonada de la graella de carrers que connecten el centre comercial Arndale amb el Northern Quarter, un mural elaborat amb un trencadís vagament gaudinià evoca Éric Cantona, George Best, Denis Law i Francis Lee. Quan s’arriba al barri dels pubs sense tòpics, dels cafès orgullosament moblats amb fòrmica, de botigues de roba eclèctiques i iconoclastes, de sales de concerts soterrades, el viatger dubta de si el Poblenou és el Manchester català, o si és el Northern Quarter el Poblenou mancunian.
Però ara, és el Manchester City qui visita Barcelona, no a la inversa. Tanta ciutat, tanta rutina. Una llàstima.
