29/10/2012

Ni sucre ni mantega

3 min
Marc Bernaus, de blau, va ser l'autor del gol de la primera victòria internacional de la selecció d'Andorra, contra Macedònia el 2004.

La jove història de la selecció andorrana de futbol és la de petites agulles triomfals en un paller de derrotes. Marc Bernaus, ara ocupat en la representació de futbolistes, va certificar la primera victòria oficial de la tricolor pirinenca en un partit de classificació mundialista contra Macedònia el 13 d'octubre del 2004. Abans i després, empats contra Finlàndia i l'Azerbaidjan i triomfs en amistosos davant Bielorússia i Albània van ser també les petites fites d'una selecció que va aprofitar molts dels futbolistes que van arribar al Principat per jugar amb el FC Andorra a la Segona B i van acabar arrelant a les valls.

D'entre tots els dies per a l'eufòria, però, un és tan gèlid com borrós en el record: el 12 de febrer del 2002, quan els andorrans, tots semiprofessionals o amateurs, van empatar a un gol, en un amistós al Comunal, contra la selecció espanyola sub-21. Els onze jugadors que Iñaki Sáez va disposar d'inici van ser: Pepe Reina, Ángel López, Dani Tortolero, Rubén González, Raúl Bravo, Julio Álvarez, Xabi Alonso, Miguel Á. García Corona, Jorge Larena, David Villa i David Aganzo. A la represa, van jugar Víctor Valdés, Óscar Miñambres, Asier del Horno, Julián Robles, Mario Álvarez i Fernando Torres.

Jordi Escura és ara fisioterapeuta i readaptador a l'Espanyol, però abans, quan encara era futbolista en actiu, ho va ser a la vella Unió Esportiva Lleida, completant un currículum de prestigi en aquest àmbit. Escura va formar part d'aquella selecció que, a través d'aquell duel, va voler homenatjar Francesc Vila, el president de la federació andorrana que va deixar la vida, amb només 35 anys, a la Comarcal 1411, a Balsareny. "No el recordo com un gran partit, especialment", explica Escura. "Per a aquell grup, segurament és més important la victòria amb Macedònia, en tractar-se d'un partit oficial. Però per a nosaltres cada partit llavors era com una final, i més contra una selecció espanyola".

Una selecció amb moltes cares noves. Calia substituir la generació que havia guanyat el mundial sub-20 a Nigèria i que havia fregat l'or olímpic a Sydney. Molts jugadors, de fet, debutaven amb la rojita . I, com recullen les informacions periodístiques de l'època, mai van estar còmodes en el que havia de ser un partit per gaudir. "El Comunal, de per si, és un camp fred -explica Escura-, però aquell dia la temperatura era molt baixa i la gespa estava molt malament. I, sí, érem bastant durs, però quines armes més podíem tenir?" Així, un equip gairebé experimental va ser incapaç de superar, en la primera part del partit, una selecció tricolor que va limitar-se a aplicar un guió tan vell com assumit: ordre en defensa, intentar sorprendre al contraatac, esperar l'error del rival.

El partit es va endurir

Un error que es va produir a l'inici de la segona meitat; per culpa dels canvis, segons algunes versions; una simple badada, per altres. "Va ser una passada a l'esquena dels centrals: Juli Sánchez la va recollir", recorda Escura, "i va resoldre l'un contra un davant Valdés". Escenari inesperat: per bé per als locals, per mal per als espanyols.

El partit, que el col·legiat portuguès Antonio Almeida va resoldre amb sis grogues, es va endurir exponencialment. Una entrada de Txema va lesionar Julio Álvarez quan Iñaki Sáez ja havia fet tots els canvis. "Crec recordar que, en una acció fortuïta, quan un defensa nostre va anar a pressionar un rival, aquest es va empassar la llengua en girar-se de sobte i topar-hi. Però no va ser cap batalla campal", conclou Escura. Un penal sobre Aganzo, transformat per ell mateix, va igualar un partit que va dur una cua inesperada. "Alguns diaris van vendre el partit com un combat, però ni molt menys. Era més la sensació de ràbia i impotència que van mostrar ells", segons Escura.

En un homenatge a la mitja part d'un Anglaterra-Andorra, Jimmy Greaves va dir a la televisió: "¿Heu vist mai un equip tan dolent a Wembley?" Devia ignorar la dolçor de les petites gestes andorranes, encara que s'aconseguissin sense sucre ni mantega.

stats