04/02/2013

No m'agrada el futbol, Sóc del Barça

3 min
No m'agrada el futbol,  Sóc del Barça

Amb dos dies de diferència, i a la vora del primer clàssic del 2013, dos personatges de màxima popularitat al país han revelat una de les qüestions més característiques però, al mateix temps, menys abordades del barcelonisme. En una entrevista al diari Mundo Deportivo , el periodista Josep Cuní deixava aquest titular: "M'agrada més el Barça que el futbol". Dilluns passat, en la presentació del llibre Ser del Barça és... , en presència del president del club, el cuiner Ferran Adrià va llançar a l'auditori: "Jo no sóc futbolero , sóc del Barça, com la majoria dels presents". És una paradoxa no exclusivament culer: un company perico m'explicava com, tot i no interessar-se pel futbol, l'àvia va començar a seguir les narracions radiofòniques dels partits com a homenatge pel marit difunt. En el món Barça, però, la qüestió familiar o sentimental ve matisada per diversos factors.

El Barça és un dels principals exponents de la conversió del futbol en un espectacle de masses, en un producte cultural mainstream que una part del públic acaba consumint per la mera curiositat de l'experiència. Segurament, el lector coneix algun familiar gens interessat pel futbol però que ha estat al Camp Nou, sovint a través d'un regal, perquè anar a veure el Barça al camp és una cosa que s'ha de fer almenys un cop a la vida. El club, a partir d'aquí, treballa l'aspecte extrafutbolístic de la visita. El museu combina el record de la glòria esportiva amb la interrelació entre l'entitat i la història i la societat del seu país. En la prèvia d'un bon nombre de partits, s'han ofert actuacions musicals i activitats lúdiques, sovint a la mateixa esplanada on el megastore blaugrana posa a la venda tots els productes imaginables de marxandatge del club. Al final, el viatge a Can Barça acaba assemblant-se, per a molts, a visitar un museu pictòric sense interessar-se prèviament per l'art. Ras i curt, un producte turístic, per a forans... i per a locals.

Parlant encara en termes comercials, de fet, aquest producte ha insistit històricament, a través sobretot del seu eslògan "Més que un club", en un posicionament decisiu per al fet culer però no futboler. Tampoc és exclusiu del Barça, però sí que és determinant en l'entorn polític en què ha nedat el país en l'últim segle i escaig. Cuní admet ser culer per raons esportives, emotives i sentimentals. El pare seguia i practicava el futbol, però el barcelonisme arriba al comunicador tianenc per via d'una sogra "a qui l'afició venia per raons polítiques: el Barça era la resistència catalana davant moltes altres coses". Una persona propera a qui escriu i que viu els partits del Barcelona amb el mateix vigor amb què ignora la resta m'explica: "A casa, des del meu avi, tothom ha estat del Barça. Per tant, és una qüestió molt més emocional, pel que significa familiarment, que esportiva. I el meu avi era culer per una qüestió política". La història ha exhibit algunes contradiccions entre la significació popular i la realitat política de cada moment, però el cultiu del "Més que un club" manté aquest lligam amb fortalesa i dóna al Barça un plus de seguidors que potser no tindria si es posicionés només amb les virtuts esportives.

Per als aficionats al futbol, pot fer-se estrany seguir un partit sense un interès tècnic o tàctic. Els que ho fan s'inspiren en l'emoció del resultat, el comportament dels jugadors, l'harmonia en la conjunció de l'equip. Es perden tres equips de la lliga espanyola que encaixen menys gols que el Barcelona (Màlaga, Reial Madrid i Atlètic de Madrid), o un conjunt que en dinou partits de la seva lliga només registrava una diferència de gols inferior en tres a la del Barça (el Bayern), o dos que somien la Primera amb onzes en què la meitat de jugadors són catalans (el Girona i el Sabadell). Al cap i a la fi, però, tots fan girar la roda per continuar interpretant el futbol de la manera que més els ompli.

stats