Publicitat
Publicitat

De Primera a Primera

El 7 de setembre del 1997, a l’estadi de Montilivi, el Girona va disputar el primer partit de la seva història a Primera: Primera Catalana, concretament. Amb un 3 a 0 contra el Sants, els blanc-i-vermells s’estrenaven amb triomf en un torneig que compartien amb el Reus i l’Olot, però també amb el Ripollet, el Barceloneta i l’Hospitalet Atlètic. Els combats dialèctics entre tècnics ja no es guionaven telefonant als diaris locals per dir cul d’olla al col·lega rival abans d’un derbi, amb l’esperança de netejar alguna teranyina de la caixa de les taquilles. Ara, els laments pels camps de terra empolsats i per les entrades al límit del reglament dels contraris eren l’expressió d’una frustració que s’allargaria dues campanyes, les que el Girona de Pere Gratacós va trigar a fugir del futbol territorial.

“El nom pesava, perquè Girona ja era una marca”, rememora Gratacós, l’actual coordinador dels equips B i juvenil del Barça. “El club estava en una situació econòmica complicada i, si no aconseguíem el retorn a Tercera en poc temps, s’exposava a l’extinció. Però vam pensar que el millor era bastir una plantilla amb un noranta per cent d’integrants gironins, futbolistes que coneguessin els camps de la província, jugadors experimentats però també del planter. I, així, els Russet, Jaspe, Síria, Padilla o Ivan Portolés van anar formant un gran grup humà”. En la primera campanya a Primera Catalana, els blanc-i-vermells van veure’s superats a la classificació pel Balaguer, el Reus, el Vic i el filial de la Gramenet, però el tècnic garrotxí va recarregar l’optimisme en el segon intent després de percebre detalls impropis, per bé, d’un equip de cinquena categoria. “No ens vam sentir mai abandonats”, comenta, esmentant un soci il·lustre, dels escassos centenars que poden presumir d’haver-ne vist de verdes i de madures davant d’alguns que, havent conegut el Girona només a Segona, ara s’atribueixen l’autorització per entregar carnets de fidelitat. “En Quim Nadal, des de l’Ajuntament, ens va ajudar perquè l’ús de l’estadi no ens suposés un cost important. Hi havia menys aficionats, però no ens va faltar el suport, i això feia que et sentissis un club prestigiós. Ara, si puc anar a Montilivi, m’agrada comprovar com les penyes que ens animaven aquells dos anys encara hi són”.

“En el futbol, crec en la formació contínua, donar i rebre”, reprèn Gratacós. “Cap jugador, cap entrenador pot dir que ja ho sap tot. En aquell vestidor del Girona, a l’Arseni Comas i a mi, que venia del Roses i tenia molt marge per millorar, ens va pujar molt l’autoestima”. Cap injecció més gran per al futbol gironí, però, que culminar el viatge de Primera a Primera, encara que sigui via play-off.

PUBLICITAT
PUBLICITAT