Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

L’entesa catalana

Robert Martínez ja és a Liverpool després d’un repòs, amb una curta escala al seu Balaguer natal, per digerir la temporada més desagraïda des que és entrenador. L’aposta per la Lliga Europa es va perdre als vuitens entomant una nespla amb la mà oberta al camp del Dinamo de Kíev, el futur campió ucraïnès; i a la Lliga, l’onzè lloc final evocarà una season en què el mareig no l’ha provocat l’altura sinó la proximitat de la relegation zone. Els covards amants de la nocturnitat van empastifar els murs de Goodison amb grafits que reclamaven que el tècnic català marxés. Al Guardian, el corresponsal Andy Hunter va titllar Martínez d’intransigent, per la insistència a assegurar pacientment la possessió com a única resposta, entre altres reptes tàctics formulats pels rivals, a la pressió sobre els laterals ofensius Coleman i Baines. Hunter ha descrit com remugava l’afició toffee si s’executava una passada cap enrere: a Anglaterra, jugadors inclosos, és recurrent substituir la lloa al passing game pel prec que retorni el good old English football.

Els entrenadors són, sovint, els seus resultats, però les mateixes plomes que ara enumeren demèrits poden, en breu, reconèixer a Martínez una virtut poc explicitada: la de ser el tècnic que ha estat més a prop de domar Gerard Deulofeu, i no només perquè enraonessin en català durant els partits. Aquesta campanya, un cop Luis Enrique el va fulminar enviant-lo al Sevilla, Emery li ha reconegut, en privat, que sofreix una rara esquizofrènia futbolística: li ha dolgut no explotar un talent inescrutable, però sovint ha temut arriscar l’equilibri del conjunt. “Un jugador com ell no es fabrica, neix”, admetia Martínez a TV3, fa un any. “Ens va guanyar partits ell sol, però també és un futbolista molt jove i acostumat a un estil molt específic. És important que pugui adaptar-se i conèixer altres formes de joc, per d’aquesta manera poder assumir la responsabilitat de dirigir un equip”. En aterrar a Liverpool, Deulofeu havia disputat només dues estones a Primera. Martínez, ignorant els que exigien una titularitat per decret, sustentada només en el talent, el va foguejar a la Copa de la Lliga i no el va inscriure en un onze de Premier fins a la seva novena presència. Va inventar-se dos gols de bandera en les tres aparicions següents i només una lesió d’una inoportunitat màxima en va tallar la progressió. Quan es va recuperar, l’Everton va guanyar sis dels vuit partits en què va figurar com a titular. La part blava de Merseyside espera un equip que torni a competir per un bitllet a la Champions, i Robert Martínez està il·lusionat per incorporar un jugador necessitat d’una comprensió que el balaguerí li ha mostrat. L’entesa catalana ens pot regalar, per fi, el Deulofeu tants cops promès com negat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT