Tots els colors del verd
Quan TVE va completar el pas del blanc i negre al color, el 1977, feia una dècada que nord enllà s'havia canviat la luminància per la crominància en moltes emissions. Els espais futbolístics anglesos, per exemple, van exhibir la vivacitat del verd o la seva coexistència amb el marró del fang i el grana de les pilotes tan aviat com el 1969: la BBC va mostrar els reds de Liverpool tal com vestien en un duel contra el West Ham.
Els inicis del futbol televisat en color, amb tot, oferien una sèrie de dificultats tècniques i econòmiques quasi còmiques avui en dia. Per transmetre en color calia una potència d'il·luminació superior a la requerida pel blanc i negre. Això, com mostra la reedició en DVD del programa The big match de l'ITV, provocava que, en molts partits hivernals, el resum del primer temps, encara amb llum diürna, fos en color, però que el segon fos monocromàtic. Les televisions angleses van crear categories de tècnics especialitzats en la producció en color: quan els empleats per l'ITV es van declarar en vaga el 1970 en no creure recompensada la complexitat més gran en l'ús del primerenc equipament, els camps anglesos van tornar a l'escala de grisos durant tres mesos.
Però, a més, per al televident d'un bon nombre de països tenir o llogar un receptor en color suposava, i suposa, pagar un lloguer o un cànon molt més alt que per un aparell en blanc i negre. A la llarga, la inexistència d'aquesta taxa a casa nostra va fer que els locutors d'aquí i d'allà continuessin distingint els equips per les ratlles o per la tonalitat de la samarreta fins, ben bé, finals dels 70: molts encara no es podien permetre fer el canvi, nord enllà, pagant aparell i taxa. La famosa boutade "Per als que veieu el partit en blanc i negre, el Tottenham va de groc" del comentarista John Motson data del 1977.
Respectant el component popular del futbol, qui escriu ha apel·lat als habituals de les xarxes socials per compartir les seves vivències sobre el pas del gris al verd i trobar-hi punts en comú. Durant la major part dels anys 70 era habitual que els posseïdors d'un aparell en color fossin establiments públics. Se sap que uns quants van oferir als seus clients l'opció de veure en color els partits del Mundial d'Alemanya Federal del 1974, tot i que Manel Delgado, de Terrassa, afirma haver vist en color la final del mundial de Mèxic 1970 (la primera així televisada) en un bar a Olesa de Montserrat. L'amic Sergi Mas recorda ser de la minoria que va poder veure "tal com eren" i a casa els partits de la cita alemanya. Alguns espectadors rememoren que, en els primers aparells, les equipacions de colors més vius deixaven una estela en bellugar-se per la pantalla.
En general, l'arribada del color a l'esfera domèstica, pròpia o dels familiars o veïns (un recurs encara habitual fins a principis dels 80), coincideix amb dos esdeveniments. Un, el Mundial de l'Argentina del 1978, per al qual la junta militar va crear un ens encarregat, de manera exclusiva, de la producció en color del senyal de la cita. Així, el company Eudald Serra recorda com la selecció espanyola, de vermell i pantalons blaus, va sucumbir als gols de Schachner i Krankl per a una Àustria, curiosament, en blanc i negre. El segon, que apunta un altre company, Josep Coch, el triomf del Barça a la Recopa d'Europa del 1979 contra el Fortuna de Düsseldorf. Per a molts espectadors els milers de senyeres envaint l'estadi Sankt-Jakob de Basilea van ser el primer impacte postmonocromia. El Mundial d'Espanya 82 acabaria de fer majoritari el parc d'aparells en color i marcaria l'inici de l'era del vídeo. Però, en tot cas, un altre company, Dani Balaguer, explica: "Només el 3D és equiparable a l'impacte de passar del blanc i negre al color. L'alta definició? No es pot comparar".
