Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

El bumerang de Marcelo

Al principi van ser els anglesos. Ells van codificar el joc, van ser pioners a programar-ne retransmissions a la ràdio i la televisió i, en conseqüència, van establir la manera de relatar o comentar el que ocorria. A la ràdio, un jove advocat de família benestant i arrels quebequeses, Seymour de Lotbinière, va traçar codis específics per a una feina que, a la infantesa radiofònica, s’encarregava a entrenadors i sportmen retirats. L’adaptació al mitjà televisiu ja la va descriure un periodista de la BBC, rostre i veu de set Mundials de futbol, David Coleman: “El comentarista diu el que la imatge no diu”.

L’estil britànic va esdevenir un manual per als primers comentaristes al continent. En algun cas com l’alemany, la norma s’aplica amb ortodòxia encara avui, i es prioritzen les innovacions visuals sobre les auditives. A la Mediterrània la sobrietat va ser un dogma durant dècades i només l’esparracava Thierry Roland, foll de xovinisme, insultant l’àrbitre d’un Bulgària-França, o Bruno Pizzul projectant un “ partiti! ” a cor amb el xiulet inicial del col·legiat, o José Ángel de la Casa amb un celebèrrim senyor gall.

A mitjans dels setanta, un jove comentarista argentí, de nom Lázaro Jaime Zilberman i de pseudònim Marcelo Araújo, feia el debut comentant partits de reserves. “El meu ídol era Matías Prats, un espanyol que només deia els noms dels jugadors i no cantava els gols -admet a l’apassionant llibre El grito sagrado -. Vaig comentar un partit així i quan vaig tornar a l’estudi el meu cap em va dir que si continuava narrant d’aquella manera no em donaria més partits. Jo havia obviat la idiosincràsia i la passió que diferencien els argentins dels espanyols en el futbol”. Araújo va reinventar-se, va accelerar el discurs i el va omplir de col·loquialismes i referències a indrets quotidians. El 1996, en un River - San Lorenzo, Sebastián Abreu va cometre una pífia impossible amb tota la porteria per a ell. Araújo va acompanyar l’errada repetint el cognom del Loco amb la veu trencada per la incredulitat. Canal+ va emetre la jugada en obert amb una repercussió colossal. Abreu va fitxar pel Dépor i el comentari televisiu en castellà es va convertir en narració a partir de l’impacte d’una anècdota: més ràpid, més alt, més fort, succedani mal entès del lema olímpic. Araújo havia abraçat l’histrionisme perquè va intuir que l’audiència el preferia. Però en un país on José Félix Pons i Andrés Montes són enyorats a parts iguals, ¿existeix un estil més acceptat o, com en tants altres aspectes, és blanc o negre quan potser la solució és en el gris?

PUBLICITAT
PUBLICITAT