EL GERMÀ PETIT
Misc 24/12/2012

La cadira i el pupitre

i
Jordi Sunyer
3 min
Dos operadors de càmera es preparen en un partit al Camp Nou.

En la penúltima entrega de la imprescindible Panenka , el comentarista Carlos Martínez reflexionava: "La meva família se sorprèn de com de poc m'importa el meu equip quan sóc a la feina". Sens dubte, el de periodista esportiu és un ofici vocacional, i en el futbol, és difícil no trobar-hi un informador que no hagi estat adscrit als colors d'un equip o altre en algun moment de la seva vida. Però, al marge del respecte sagrat per la normativa de la professió, ¿com modela el sentiment cap a un equip el fet de tenir-hi, per obligació professional, un contacte diari? En parlar-ne amb companys barcelonistes que relaten l'actualitat blaugrana, pericos que segueixen l'Espanyol i seguidors d'un equip que cobreixen la informació de l'altre (sí, n'hi ha), el distanciament i l'escepticisme dilueixen una visió que, anys enrere, es guiava per la passió. Justament quan, sovint des d'instàncies externes, el periodisme de trinxera penja com una espasa de Dàmocles sobre aquesta feina.

Periodistes de premsa, de ràdio i de televisió coincideixen a admetre que la variable del sentiment encara es fa present, però que la distància és més gran. L'escenari perd un punt de màgia, i fins i tot n'hi ha que associen l'inici de l'activitat professional, durant l'adolescència tardana, amb la progressiva pèrdua d'innocència d'aquesta etapa vital. L'empatia que es pot establir amb els protagonistes és una arma de doble tall. Es pot arribar a establir una identificació més gran amb el grup humà que no pas amb l'entitat a qui representa. Els èxits al camp esdevenen vivències professionals que marquen. A l'altra banda, penetrar en les entranyes del club erosiona el romanticisme, perquè es té més informació i més elements per jutjar. Algunes reflexions: "Quan tens l'oportunitat de tractar amb les persones, futbolistes i entrenadors, t'adones que els protagonistes ho viuen molt més com un joc o un negoci que no els aficionats"; "Coneixes interioritats que et fan dubtar de tot el que es ven de portes enfora, i hi ha situacions diàries que cremen pel poc respecte que notem per part del club, el departament de comunicació i també els jugadors"; "Continuo sent sensible amb la dinàmica de l'equip, però ara amb una mirada més crítica. Celebrava les victòries del meu equip amb bogeria però ara estic accedint a informacions que, com a aficionat, potser no m'agradaria conèixer". És una mutació tan estesa que, fins i tot, es fa servir com a consell per al neòfit: "Sempre havia estat molt fanàtic i ja em van avisar en arribar a la secció que acabaria fins als collons del club i ja no el veuria mai més de la mateixa manera".

Entre els periodistes amb qui hem conversat n'hi ha que han crescut animant un equip per tradició familiar però des d'un punt de vista tolerant amb els rivals i obert a admirar qualsevol conjunt. Sovint, però, el canvi de perspectiva té l'origen en el distanciament professional. "Ara el joc m'interessa més, perquè tinc accés a gent que en sap molt més que jo. Ara puc dir que sóc molt més amant del futbol que del meu equip".

Un dels companys consultats admetia que tenia curiositat per saber què sentirà el dia en què pugui tornar a la seva localitat com a aficionat, un rol ara utòpic. Hi ha, amb tot, qui assegura que ha traçat una clara línia divisòria entre la trobada amb companys de feina i la reunió al bar, perquè "el club sempre està per sobre de les persones". També, finalment, hi ha periodistes que encara no s'han hagut de guanyar la vida informant del seu equip. Què passaria si rebessin aquest encàrrec? "Crec que hi renunciaria", afirma un col·lega d'aquest perfil. "Em sento part del club, hi conec tothom, sóc accionista i soci. Em sentiria malament si hagués de donar una informació que perjudiqués el club, perquè hi tinc vincles afectius massa íntims. Així, doncs, prefereixo mantenir-me'n al marge".

stats