Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Amunt, Girona

I el camp va parlar, i potser per això Pablo Machín va col·lectivitzar les culpes, que fins ara admetien desviacions cap a despatxos propers o forans. Quan s’entoma la segona plantofada en vuit dies, la recerca d’explicacions dibuixa més arestes: com s’entén que en dos partits consecutius a Montilivi, amb tot a favor, s’hagi deixat escapar una ocasió que, en calent, s’albira irrepetible? ¿Va fer bé Machín de fer rotacions en una cita clau, després d’haver-les descartat durant bona part de la temporada? Si això és perquè el tècnic sorià hauria hagut d’alinear futbolistes amb qui no comptava, d’acord amb l’anterior direcció esportiva, per què van acabar renovant aquests jugadors, algun dels quals no ha sortit d’inici en cap partit de Lliga? ¿No eren massa gats negres que Herrera, el tècnic del Las Palmas, valorés dissabte una hipotètica final contra el Girona ignorant les opcions del Saragossa, o que el dia del partit les prèvies radiofòniques incloguessin declaracions d’algun jugador gironí que parlava d’“eliminatòria quasi resolta”?

Tant és: el Girona disputarà, la temporada que ve, la vuitena temporada consecutiva al segon nivell del futbol espanyol. La decepció és colossal per no haver obrat una gesta, però l’ascens gironí hauria acceptat perfectament aquest mot, o sorpresa, o miracle. El grup blanc-i-vermell es va confegir amb el segon pressupost més baix de la categoria, i l’aposta per jugadors que despuntaven a Segona B, com Granell o Mata, i per joves de la demarcació i del planter, com Sebas Coris o Pere Pons, oferia moltes incògnites que el rendiment d’aquests futbolistes ha eliminat. La plantilla va donar una lliçó d’integritat guanyant partits mentre els seus comptes bancaris s’apropaven als números vermells. El Girona ha llençat dues ocasions per dur futbol de Primera a la demarcació per on, fa cent disset anys, aquest esport va entrar a Catalunya, però la frustració no ha de tacar l’honor que mereixen aquests esportistes i els de temporades anteriors, que han hagut de conviure amb obstacles institucionals idèntics o, en ocasions, més durs.

Els dies decisius per al futur de l’entitat no s’han acabat, més enllà de l’opac procés de venda. És ara quan es definirà la base social autènticament fidel del Girona i quedaran retratats els pujacarros, neologisme repartit indiscriminadament les últimes setmanes a Montilivi. Si el club s’amara de derrotisme havent superat de sobres les expectatives del juliol, les conseqüències esportives poden ser funestes. Hi ha qui defensa que, per animar el Girona, a Montilivi es crida “Som-hi” i no “Amunt”, però alçar la mirada enlaire és l’única sortida possible.