Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

El focus desviat

Trepitjada de Stòitxkov a Urízar Azpitarte i expulsió de Johan Cruyff. L’associació es fa amb facilitat: 5 de desembre de 1990, anada de la Supercopa d’Espanya al Camp Nou amb 0-1 blanc. La salsa, ineludible en la recepta del clàssic, va anul·lar l’ingredient que li hauria pogut donar el sabor just: el debut d’un jove defensa del planter blaugrana, de bons i variats recursos tècnics. S’entrenava regularment amb el primer equip, igual que Sebastià Herrera i Lluís Carreras, els altres novells d’aquella nit. Els tres van percebre bruscament, però, la diferència entre tenir apamats els camps de Segona i frenar Hugo Sánchez i Butragueño. “La comunicació entre jugadors era impossible pel soroll que hi havia”, rememora Àlex Garcia Casañas, ara entrenador. “Sempre s’ha dit que el Camp Nou és fred, però tot i no ser ple, no podia entendre’m amb Herrera, i el tenia al costat! Després de l’expulsió de Stòitxkov, ens havíem d’apropar a la banqueta per saber com havíem de reubicar-nos. I això que els veterans com Soler, Eusebio o Amor van ajudar molt”. Àlex va repetir titularitat en la tornada però Cruyff només el va tornar a alinear en un partit de la Recopa a Kíev. Dels debutants d’aquell clàssic, és el que compta menys partits a Primera. “Amb Cruyff, era freqüent que jugadors del filial s’entrenessin amb el primer equip, i fins i tot que anessin convocats. La Supercopa, llavors, servia per donar minuts als que en tenien menys, i no generava l’expectació de ser el primer partit de la temporada”, comenta Àlex. “Potser per això no hi vaig donar tant valor. Va ser un partit estrany, i en aquell equip, als inicis del Dream Team, era difícil tenir-hi continuïtat. Amb tot, ara, crec que no vaig gaudir prou de jugar a l’estadi, l’únic cop en la meva carrera”.

Divuit desembres més tard, Wesley Sneijder queia lesionat en el primer clàssic de l’era Guardiola. Juande Ramos va ignorar Van der Vaart i Saviola i va jugar-se la carta d’un extrem tarragoní, fill de futbolista, que el Castilla havia reclutat de l’Espanyol. Quaranta minuts després, Miguel Palanca es va trobar mà a mà amb Víctor Valdés. “Vaig fer una paret amb Raúl i va sortir perfecta”, va relatar a la web Sportyou. “En arribar, vaig mirar de creuar-la, però Valdés me la va treure perfectament. Sovint hi he donat voltes, però em vaig escorar i per més que ho veig no sé què més podia fer”. Miki Palanca va jugar una hora més a Primera abans de consolidar-se com un bon futbolista de Segona. Ara, almenys fins al juny, juga a l’Adelaide United australià, a les ordres de Josep Gombau, i malda per adaptar les seves capacitats tècniques al físic i veloç joc oceànic, lluny dels focus del clàssic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT