El millor partit de la selecció que s'ha vist mai

Robin Friday, Trinche Carlovich, el Sabadell-Osasuna de la repetició. Són jugadors, partits, que, per l'escassa o nul·la cobertura mediàtica, han quedat registrats en la història amb una aura de llegenda, de misteri. Van ser tan bons com deien? Com se'n sortirien en el joc actual? Què va passar en aquell duel perquè el relat passi de pares a fills i a néts? Tots els equips tenen noms que evoquen imatges que, paradoxalment, esdevenen cada cop més borroses per als que hi van ser i cada cop més nítides per als que s'imaginen jugades que mai han presenciat en directe. I també les seleccions. Espanya té aquell " a mí el pelotón, Sabino, que los arrollo " dels Jocs d'Anvers. Catalunya té el partit contra el Bolonya del 26 de gener del 1955.

Catalunya? El partit, disputat al camp de les Corts, es comptabilitza dins l'historial de la quadribarrada. El cert, però, és que les cròniques de l'endemà no coincideixen a batejar aquell equip. Al Mundo Deportivo es parlava de selecció catalana. Als reculls històrics del Bolonya, hi figura que qui els va meravellar i escombrar va ser la selecció de Barcelona, un nom que rere la connotació eufemística hi amagava el fet que sovint la totalitat dels futbolistes que hi anaven convocats venien del Barcelona i de l'Espanyol. Joan Garcia Castell, en la seva Història del futbol català del 1968, també barcelonitza l'equip. L' Abc va fer servir les dues denominacions. L'únic segur és que el combinat local va jugar amb samarreta blanca i l'escut de la ciutat de Barcelona brodat a l'altura del cor, i que amb els catalans van jugar junts, per primera vegada, Lászlo Kubala i Alfredo di Stéfano. En haver-se organitzat el partit amb finalitats benèfiques, i dos anys després del serial que va dur l'argentí a la Castellana, Santiago Bernabéu va autoritzar la presència de la saeta rubia . A l'equip català, però, li faltaven peces claus com Marcet, Manchón i Ramallets, concentrats amb la selecció espanyola. Les restriccions de les dates FIFA eren qüestió del futur i d'altres contextos polítics.

No és cert, com ha passat a la llegenda, que el Bolonya del 1955 fos el millor equip italià de l'època. Aquella temporada l'acabaria quart, darrere del Milan, l'Udinese i la Roma. Sí que tenia alguns dels millors jugadors del país, com el veronès Gino Pivatelli, que va superar el centenar de gols en set anys vestint la maglia rossoblù . I, sobretot, tenia com a tècnic Gipo Viani, que a la Salernitana va posar en pràctica un dels grans canvis tàctics de la història del futbol, la introducció del lliure en un sistema sense davanter centre. El vianema , primitiu catenaccio , no va evitar que l'equip dibuixat pel periodista Josep L. Lasplazas trenés, segons el mateix allenatore , "un espectacle gairebé inconcebible". A la mitja part, el resultat era de 6 a 1. El periodista Josep Maria Ducamp, testimoni d'aquell partit, recorda que Di Stéfano, en els últims minuts del primer temps, es va plantar sol davant del porter Giorcelli però li va entregar la pilota per no augmentar més la humiliació. "Les veus dels jugadors ressonaven -escriu Ducamp al seu blog-, donades les característiques del camp i la proximitat de la graderia a la gespa. Quan Kubala tenia la pilota, Di Stéfano emprenia una cursa veloç i cridava Lasziii..., mentre esperava que el seu bon amic li servís la pilota".

Moll va firmar dos gols, Kubala dos més i Faura i Di Stéfano van rematar el 6-2 final amb dianes variades: vaselines, batzacs, cops de taló, internades de Basora. Els més joves, però, només ens ho podem imaginar. És el millor partit mai vist de la selecció.