28/10/2016

La pell del plàtan

2 min

En els anys de decrepitud del futbol anglès, quan la violència mortal dels hooligans i l’hostilitat de Margaret Thatcher contra la classe obrera es retroalimentaven, un plàtan va esdevenir la prova del racisme ferotge que encara tacava les graderies. La imatge de John Barnes donant un cop de taló a la fruita, llançada per un fan de l’Everton en un derbi a Goodison, és encara una icona del rebuig a la intolerància.

Tot i els esforços per esborrar aquests comportaments, la imatge de centenars de plàtans inflables a la graderia de l’Etihad Stadium, el gener passat, durant una semifinal de Copa de la Lliga davant l’Everton, podia evocar el record desagradable. Però això no casa amb la tradició d’autoflagel·lació humorística que ha acompanyat històricament els aficionats del Manchester City. És una expressió que es va traslladar des del vell Maine Road i que, per exemple, va poder copsar Gláuber Berti, un humil central brasiler que figura de ple dret a la llista de futbolistes de culte citizens amb el malnom The Invisible Man. Gláuber va fitxar pel City, procedent del Nuremberg, el mateix dia que Zabaleta, i hores abans que aterressin a Manchester Robinho i els petrodòlars que propulsarien el club. Malgrat una abnegació stakhanovista als entrenaments elogiada pels seus companys, però, Mark Hughes el va mantenir assegut al banc de suplents en vint ocasions durant la temporada. Els supporters locals, aleshores encara instal·lats al costat fosc del futbol, van empatitzar amb ell: van batejar la banqueta del City com The Berti i, en l’últim partit de la temporada, quan Hughes es va avenir a premiar-lo, li van oferir una ovació que encara ressona, amplificada durant l’execució d’un senzill servei de banda.

S’entén, així, que l’exhibició de plàtans tingui un origen similar. El 15 d’agost del 1987, el City rebia el Plymouth en el primer duel d’una temporada postdescens. El jove aficionat Frank Newton va voler aportar un punt de sorna a la mediocritat esportiva i va assistir a l’estadi amb un d’aquests artefactes. El gag va ser ben encaixat i Newton el va arrodonir enfundant al plàtan la samarreta del City que portava i pintant-li ulls i boca. Frank i la musàcia van esdevenir una popular parella de fet, però la seva entrada al folklore local no es va certificar fins que, en un viatge a West Bromwich, els seguidors visitants van reclamar l’entrada al camp d’Imre Varadi, un davanter londinenc amb arrels hongareses. Un fan proper a Newton i el seu plàtan, però, es va inspirar en la joguina i va arrencar el càntic corresponent exigint a “Imre Banana”. D’un joc de paraules espontani va néixer una moda que s’expandia a cada gol de Varadi, tan absurda com reconfortant en uns temps poc saborosos. És lícit preguntar-se si David Silva coneix aquesta història.

stats