Les primaveres de Zeman i Vidal
En el món d’etiquetes en què sobrevivim, la taxonomia dels entrenadors de futbol es redueix a tres espècimens: defensius, ofensius i revulsius. Encara està estesa la creença que, en un torneig que premia la regularitat, la substitució del capatàs pot accelerar la finalització d’una obra que fa temps que acumula retards, nyaps i imperfeccions. I en aquest nínxol de mercat s’hi han ubicat tècnics que s’han especialitzat en girs de guió tan celebrats com, aparentment, senzills de construir. Duen l’expectativa del canvi de cap i galvanitzen aquell peó menystingut que fins llavors anava a l’oficina amb resignació; elaboren discursos diferents del que no ha funcionat; prioritzen el factor psicològic a l’estrictament tècnic, i apliquen recursos lògics per gestionar grups, que altres col·legues amb un concepte propi de l’autoritat es resisteixen a emprar. Segurament, qualsevol practicant de l’ofici de periodista esportiu arrufaria el nas si conegués un cap que, malgrat un currículum meritori al carrer i al despatx, volgués disciplinar amb intransigència una redacció que reunís Besa, Kuper, Wilson o Fernández Moores en un mateix espai. El geni ho és quan es pot expressar.
Triar un entrenador revulsiu requereix també la precisió en el temps de qui decideix el relleu. Quan el Nàstic va substituir Joan Carles Oliva per Jorge d’Alessandro, la tardor del 2011, faltaven encara 31 partits perquè s’acabés el campionat. L’argentí, que no havia dirigit més de 15 partits en les seves dues anteriors experiències, mantenia certa popularitat gràcies a les seves nervioses intervencions televisives: va guanyar els dos primers partits, però els tarragonins van baixar com a cuers destacats. Els càlculs, de fet, no deixen de ser elucubracions en paper. El Lleida va recórrer a David Vidal per als set últims duels de la Segona Divisió 2005-2006; els blaus van fer 8 punts dels 15 quinze amb Vidal, però una derrota a Almeria els va condemnar. El gallec va salvar el Múrcia el 2002 i el va ascendir l’any següent, però ha baixat de categoria amb 5 equips.
Posats a jugar el trumfo gros a la desesperada, és més alegre actuar com el Pescara. Després de 24 partits sense guanyar, l’exdefensa internacional Massimo Oddo va ser rellevat per Zdenek Zeman. La Stampa italiana sol referir-se al tècnic txec com il Boemo, però rere l’apel·latiu geogràfic s’hi amaga una certa simpatia per la resistència contracultural de Zeman, que és el 4-3-3, els laterals que cavalquen, el dinamisme dels extrems, l’arribada dels interiors, la defensa avançada, la festa, el gung-ho. El Pescara només ha celebrat un triomf, però si s’ha d’admetre que caminem cap al desastre, tant per tant, celebrem la vida més que plorem la mort, igual que els anglosaxons, encara que sigui a la riba de l’Adriàtic.
