Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

La vitrina

Aquests dies, els periodistes gironins voten per adjudicar les Mosques de la Informació a la persona o entitat que més hagi facilitat la feina dels informadors l’últim any, però també a la que més l’hagi entorpit. Si ens basem en el model d’un bon nombre d’equips esportius d’elit a Europa, el responsable de la relació amb la premsa (feina paradoxalment suggerida a les facultats com a opció professional) té sovint la missió d’obstaculitzar la feina del periodista, més que no pas la d’agilitzar-la. El company Jordi Robirosa fa una encertada reflexió: davant una petició d’entrevista o reportatge, la primera resposta de molts caps de premsa del nostre entorn és “no”; en canvi, als Estats Units, és “mirem-ho”. La canallesca compta per desenes els exemples de cites amicalment acordades amb esportistes i anul·lades més tard des d’un despatx amb un “no és possible” poc o gens argumentat. També podem relatar excepcions, certament.

Amb tot, els professionals de la informació no podem esquivar l’autocrítica. Les males praxis de mitjans que proposen un tractament agressiu de la informació esportiva o que han exhibit un sentit de l’humor discutible alimenten les reaccions d’entrenadors que han manifestat un menyspreu general per la premsa, sense predisposició a destriar justos i pecadors. Per més sopars de duro que cuini el mateix club que regularment ha filtrat informacions interessades, i fins i tot imatges, a mitjans presumptament afins, la decisió del Barça d’impedir la presència de periodistes als avions amb què es desplaci l’equip té l’origen en el cos tècnic, continuador d’una obra de bunquerització amb un punt d’insensatesa. De la mateixa manera que alguns espais esportius sembla que s’inspiren en els tabloides britànics, alguns dels grans escàndols que s’han generat en aquelles pàgines s’han derivat de fotos o vídeos enregistrats per gent corrent amb un telèfon mòbil, un aparell que qualsevol individu pot pujar a bord d’una aeronau.

Però fent una altra lectura de la situació, la premsa esportiva té una gran oportunitat de sortir de la cotilla dels desplaçaments asèptics, en ramat i a toc de xiulet, contactar amb les societats i les cultures que es visiten, com ha reivindicat recentment Puyal, i publicar alguna cosa diferent. Al cap i a la fi, potser és millor que tastin les conseqüències del seu isolament superb aquells que volen viure en la vitrina de l’espectacle i l’abundància pretenent, però, que qui n’aprecia el contingut no s’hi apropi gaire o, com a mal menor, que pagui un preu poc popular per fer-ho, al marge de l’atractiu real del contingut. Toca valorar el discret encant de la proximitat.