Misc 03/07/2014

L’Iraq i el retorn de la història

i
Joschka Fischer
4 min
L’Iraq i el retorn de la història

Des que, fa més de dues dècades, Francis Fukuyama va afirmar que el món havia arribat a la fi de la història, la història ha deixat el món sense respiració un munt de vegades. L’ascens de la Xina, les guerres dels Balcans, els atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001, les guerres de l’Afganistan i l’Iraq, la crisi financera mundial del 2008, la Primavera Àrab i la guerra civil de Síria desmenteixen la predicció de Fukuyama, que preveia un triomf ineludible de la democràcia liberal. De fet, es podria dir que en un quart de segle la història ha tancat el cercle: s’ha passat de la caiguda del comunisme a Europa el 1989 a la reaparició de la confrontació entre Rússia i Occident.

Però és al Pròxim Orient on es nota dia a dia l’acció de la història, i amb les conseqüències més dramàtiques. És evident que l’antic Pròxim Orient, format pels últims vestigis de l’Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial, s’està enfonsant, a causa, en gran part, de l’actuació dels Estats Units en aquesta regió, tan propensa als conflictes.

El pecat original dels EUA va ser la invasió militar de l’Iraq el 2003, durant la presidència de George W. Bush. Els neoconservadors que en aquella època governaven no van ser conscients que, tant a l’Iraq com a la resta de la regió, s’havia d’omplir el buit de poder que provocaria el derrocament de Saddam Hussein. La precipitada i prematura retirada militar del president Barack Obama és un segon fracàs de la política nord-americana.

La retirada dels Estats Units, que gairebé va coincidir amb l’esclat de la Primavera Àrab i de la guerra civil de Síria, així com la persistent passivitat de Washington com a potència regional amenacen ara de desembocar en la desintegració de l’Iraq a causa del ràpid avanç del grup radical Estat Islàmic a l’Iraq i el Llevant (ISIL), que ha capturat la segona ciutat més gran del país, Mossul. En efecte, ara que l’ISIL controla gairebé tota la zona nord-oest de Bagdad, pràcticament ha desaparegut la frontera entre l’Iraq i Síria. I pot ser que moltes fronteres dels països veïns també acabin redibuixades per la força. Segurament, tot plegat no farà sinó empitjorar una catàstrofe humanitària ara ja de grans proporcions.

Si l’ISIL aconseguís crear en algunes zones de l’Iraq i Síria una entitat permanent de tipus estatal, s’acceleraria la desintegració de la regió, els EUA perdrien la “guerra global contra el terror” i la pau mundial es veuria seriosament amenaçada. De tota manera, encara que l’ISIL no creés un estat terrorista, la situació seguiria sent molt inestable, perquè la guerra civil siriana és extraordinàriament contagiosa. En el fons, el terme guerra civil no és gens apropiat, perquè el que passa en aquests territoris està lligat a un llarg enfrontament entre l’Aràbia Saudita i l’Iran per l’hegemonia regional, un enfrontament alimentat pel conflicte de fa molts anys entre la majoria sunnita i la minoria xiïta.

Els kurds constitueixen un altre element del llegat otomà que contribueix a la inestabilitat. Repartits entre diversos països del Pròxim Orient -l’Iran, l’Iraq, Síria i Turquia-, fa dècades que lluiten per tenir un estat propi. Al nord de l’Iraq, però, han mostrat una gran moderació des de la caiguda de Saddam i s’han acontentat amb la construcció d’una província amb autonomia econòmica i política, fins al punt que és independent en gairebé tot llevat de la seva denominació, i compta amb un exèrcit fort i experimentat constituït per la milícia peixmerga.

L’avanç de l’ISIL i la captura de Mossul ja han resolt, d’un sol cop, totes les disputes territorials entre el govern central i el govern regional kurd a favor d’aquest últim, en especial pel que fa a la ciutat de Kirkuk. Després de la retirada de l’exèrcit iraquià, els peixmerga es van apoderar de seguida de la ciutat, i gràcies a això el nord kurd disposa ara de grans reserves de petroli i gas. A més, els països veïns, l’Iran i Turquia, així com els EUA, necessitaran immediatament el suport dels peixmergues contra l’ISIL. Per tant, els kurds tenen ara, inesperadament, l’oportunitat d’aconseguir la plena independència, tot i que per accedir als mercats mundials han de mantenir bones relacions amb Turquia i l’Iran, i això moderarà les seves ambicions polítiques.

D’altra banda, en envair l’Iraq, els EUA van obrir la porta a l’hegemonia regional de l’Iran i van posar en marxa un canvi radical en la seva política d’aliances a la regió, els efectes del qual -com ara les actuals negociacions nuclears amb el govern iranià- ara surten a la llum. Washington i l’Iran lluiten contra els mateixos jihadistes, els quals reben el suport d’uns suposats aliats dels Estats Units, els estats del Golf governats per sunnites. Tot i que els EUA i l’Iran segueixen negant-se a cooperar oficialment, el procés s’ha engegat i ja són habituals els contactes bilaterals directes.

L’interrogant fonamental que s’obre de cara al futur és si Jordània, que representa un paper clau en l’estabilitat de la regió, sobreviurà indemne a aquests canvis geopolítics. Si no aguanta, es podria ensorrar l’equilibri de poder existent en el tradicional conflicte del Pròxim Orient entre Israel i els palestins. Molt probablement, les conseqüències serien transcendentals, tot i que ara per ara són difícils de valorar.

En el cas d’Europa, els esdeveniments del Pròxim Orient plantegen dos grans riscos: el retorn dels jihadistes, amb la consegüent amenaça de terrorisme que comporten, i la difusió de les idees extremistes en algunes zones dels Balcans. En nom de la seva pròpia seguretat, la Unió Europea i els estats membres hauran de parar molta més atenció que no pas ara al sud-est d’Europa.

Copyright Project Syndicate

stats