El feixisme dels rics
A banda i banda de l’Atlàntic s’observa un gir alarmant cap a la dreta, lligat a la creixent influència de partits polítics i personatges obertament xovinistes: Donald Trump als Estats Units i Marine Le Pen a França. A la llista hi podríem afegir altres noms: el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, que defensa la “democràcia no liberal”, o Jaroslaw Kaczynski i el seu partit Llei i Justícia, de caràcter gairebé autoritari, que ara governa Polònia.
La influència dels partits nacionalistes i xenòfobs en molts països de la Unió Europea ja havia començat a créixer molt abans que hi arribessin els primer grups de refugiats sirians. A Holanda hi havia Geert Wilders, i a Bèlgica el Vlaams Blok (succeït per l’actual Vlaams Belang). Hi havia també el Partit Liberal a Àustria, els Demòcrates de Suècia, el Partit dels Finlandesos i el Partit del Poble Danès, per esmentar-ne només uns quants.
Els motius de la pujada i l’èxit d’aquestes partits varien molt segons els països. Però les seves posicions fonamentals s’assemblen força. Tots clamen indignats contra el sistema, la classe política i la UE. Pitjor encara, no són només xenòfobs (sobretot islamòfobs), sinó que també adopten, d’una manera més o menys desacomplexada, una definició ètnica de la nació. La comunitat política no és el resultat del compromís dels seus ciutadans amb un ordre constitucional i jurídic comú, sinó que, com als anys 30, la pertinença a la nació prové d’uns orígens comuns i de la religió.
Com tots els nacionalismes d’extrema dreta, l’actual també es basa en gran part en les polítiques identitàries -terreny adobat per al fonamentalisme-, i no pas en un debat racional. En conseqüència, el seu discurs vira d’una manera obsessiva -així que pot- cap al nacionalisme ètnic, el racisme i la guerra de religions.
L’auge del nacionalisme d’extrema dreta i el feixisme als anys 30 se sol atribuir a les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, que va provocar milions de morts i que a milions de persones els va omplir el cap d’idees militaristes. La guerra també va arruïnar l’economia europea, amb la consegüent arribada de la crisi econòmica mundial i una desocupació massiva. La indigència, la pobresa i la misèria van esdevenir el caldo de cultiu per a les polítiques tòxiques.
Però la situació actual a Occident, els EUA i Europa és, de bon tros, força diferent. Vista la riquesa d’aquests països, per què se senten tan atrets per la política de la frustració, els ciutadans?
En primer lloc hi ha la por, i pel que sembla n’hi ha molta. És una por que neix instintivament quan la gent s’adona que “el món de l’home blanc” -un estat transitori que els seus beneficiaris consideraven absolutament normal- està en irreversible decadència, tant al món en general com a les societats occidentals. I la migració és el que demostra (i no només metafòricament) la veritat d’aquest diagnòstic als populistes morts de por de la nostra època.
Fins fa poc se solia considerar que la globalització afavoria sobretot Occident. Però ara -després de la crisi financera del 2008 i el creixement de la Xina (que davant dels nostres ulls s’està convertint en la primera potència d’aquest segle)- cada vegada es veu més clar que la globalització és un carrer de dos sentits, en què Occident cedeix gran part del seu poder i riquesa a l’Est. A més, els problemes del món ja no es poden ocultar ni ignorar, si més no a Europa, a la porta de la qual ara truquen literalment.
Mentrestant, a Occident el món de l’home blanc es veu amenaçat per la immigració, la globalització dels mercats laborals, la paritat de gènere i l’emancipació jurídica i social de les minories sexuals. En resum, en aquestes societats estan trontollant els fonaments dels rols i models de conducta tradicionals.
De tots aquests canvis tan profunds és d’on ha sorgit l’anhel de trobar solucions senzilles -per exemple, la construcció de tanques o murs al sud dels EUA o al sud d’Hongria- i uns líders forts. No és casualitat que els nous nacionalistes europeus d’extrema dreta vegin un raig d’esperança en el president rus, Vladímir Putin.
No cal dir que Putin no resulta gens atractiu als EUA (la principal potència del món no renegarà d’ella mateixa), ni a Polònia o els estats bàltics (on Rússia es considera una amenaça per a la independència nacional). En altres parts d’Europa, però, els nous populismes han fet causa comuna amb la posició antioccidental de Putin i la implantació de la Gran Rússia.
Ara que aquest nou populisme nacionalista amenaça el procés d’integració europea, França té la clau. Sense França, Europa no és concebible ni possible, i una presidenta com Le Pen significaria, sens dubte, la sentència de mort de la UE (i una gran calamitat per al país i tot el continent en general). Europa desapareixeria aleshores de la política mundial del segle XXI. Això ens abocaria inexorablement a la fi d’Occident des del punt de vista geopolític: els Estats Units s’haurien de reorientar en el sentit literal de la paraula (haurien de mirar cap al Pacífic), mentre que Europa es convertiria en l’apèndix d’Euràsia.
La fi d’Occident és una perspectiva sinistra, és veritat, però encara no hi hem arribat. El que ha quedat clar, però, és que ni els defensors més vehements de la unificació europea haurien imaginat mai que tantes coses arribarien a dependre del futur d’Europa.
Copyright Project Syndicate
