01/09/2016

L’última oportunitat d’Europa

3 min

La major part de la història d’Europa ha estat marcada pel conflicte. L’historiador nord-americà Robert Kagan va escriure el 2003 que els “nord-americans són de Mart i els europeus, de Venus”, però Europa ha sigut durant segles la llar del déu romà de la guerra, no pas de la deessa de l’amor.

Venus no va trobar una llar a Europa fins després de la Segona Guerra Mundial, quan van sorgir moltes institucions de govern globals, incloent-hi les Nacions Unides, el Banc Mundial i el sistema monetari de Bretton Woods. Durant la Guerra Freda els països europeus gairebé van perdre tota la sobirania en benefici de les dues noves superpotències globals, els Estats Units i la Unió Soviètica.

Finalment, les dues superpotències van renunciar al seu domini fragmentat i l’antic sistema estatal europeu va ser substituït per la Unió Europea, que prometia la pau eterna entre els estats membres de la UE i entre Europa i la resta del món. La caiguda del comunisme a Europa, seguida per la de la Unió Soviètica el 1991, es va definir, tant a Europa com als Estats Units, com “el final de la història”, el triomf global de la democràcia liberal i el capitalisme del lliure mercat.

Poques dècades després, en l’annus horribilis del 2016, tot això sembla bastant ingenu. En lloc d’una pau sostinguda i una “unió cada vegada més forta”, els europeus viuen episodis turbulents i de violència gairebé cada dia. Això inclou la decisió del Regne Unit de deixar la UE, l’allau d’atacs terroristes a París, Niça, Normandia i altres llocs, la nova ofensiva de Rússia i un cop d’estat fallit però sagnant a Turquia que ha anat seguit de les mesures repressives del president turc, Recep Tayyip Erdogan, sobre la societat civil i ha provocat inquietud respecte a la fiabilitat de Turquia com a soci d’Occident.

A més, la crisi dels refugiats d’Europa, que busquen asil des del Pròxim Orient i el nord de l’Àfrica, encara s’ha de resoldre. Els efectes col·laterals de les guerres civils i les dictadures de l’entorn d’Europa continuen amenaçant el continent i sembla que els Estats Units s’estan cansant del seu paper de garant universal de la seguretat i l’ordre globals. Aquests i altres factors han portat molts europeus a creure que els anys de pau s’han acabat.

Aparentment, aquesta diversitat de problemes hauria d’haver empès els europeus a enfortir la UE amb l’objectiu de controlar la situació i mitigar els riscos creixents. En lloc d’això, molts europeus tornen a enarborar les banderes populistes del nacionalisme i l’aïllacionisme del segle XIX i el principi del XX.

Tot plegat no són bons senyals per a Europa. Al segle XXI, defugir la cooperació i la integració equival a amagar el cap sota l’ala per esperar que passin els perills. I, mentrestant, el ressorgiment de la xenofòbia i el racisme descarat degrada el teixit social que Europa necessitarà per frenar les amenaces a la pau i l’ordre.

Com hem arribat fins aquí? Si ens remuntem 26 anys, hem de reconèixer que la desintegració de la Unió Soviètica -i, de retruc, el final de la Guerra Freda- no va ser el final de la història, sinó més aviat el principi de la fi de l’ordre liberal occidental. La pèrdua del seu enemic existencial ha fet que Occident s’hagi quedat sense el contrapunt respecte al qual afirmava la seva superioritat moral.

Entre els anys 1989 i 1991 es va iniciar una transició històrica del món bipolar sorgit de la Segona Guerra Mundial cap al món globalitzat actual, un lloc que coneixem però que encara no entenem plenament.

Una cosa és evident: el poder polític i econòmic s’està desplaçant de l’Atlàntic cap al Pacífic, lluny d’Europa. Això obre molts interrogants: quina potència (o quines potències) modelarà l’ordre d’aquest món del futur? ¿Serà una transició pacífica? ¿Occident en sortirà intacte? Quina mena d’institucions de govern global sorgiran? I quin paper tindrà la vella Europa -i l’atlantisme- dins d’una “era del Pacífic”?

Aquesta podria ser l’última oportunitat d’Europa per acabar el projecte de la unificació. La finestra històrica que es va obrir durant el període de l’internacionalisme liberal occidental s’està tancant ràpidament. Si Europa perd aquesta oportunitat, no és cap exageració dir que l’espera el desastre.

Avui en dia els polítics europeus ofereixen als votants la disjuntiva entre un pragmatisme tebi i un nacionalisme exacerbat. Però el que ara necessita Europa és una tercera via: un lideratge polític capaç de pensar creativament i actuar valentament, amb una visió a llarg termini. Si no fa res d’això, Europa acabarà topant aviat amb una realitat molt amarga.

Copyright Project Syndicate

stats