La paràlisi migratòria d’Europa
Durant molts segles, Europa va ser un continent assolat per les guerres, la fam i la pobresa. Milions d’europeus es van veure empesos a emigrar a causa de les privacions econòmiques i la marginació social. Van travessar l’Atlàntic en direcció a Amèrica del Nord i del Sud o van posar rumb a indrets tan remots com Austràlia per fugir de la misèria buscant una vida millor per a ells i per als seus fills.
Tots aquells europeus eren, per fer servir l’argot propi del debat obert sobre la immigració i els refugiats, immigrants econòmics. Al llarg del segle XX, les principals causes que els van empènyer a fugir van ser la persecució racial, l’opressió política i els estralls causats per dues guerres mundials.
Avui dia, la Unió Europea és una de les regions econòmiques més riques del món. Des de fa decennis, una majoria aclaparadora dels europeus han viscut en estats pacífics i democràtics que respecten els seus drets fonamentals. La misèria i l’emigració que van afligir Europa han esdevingut un record llunyà (si no del tot oblidat).
Tanmateix, molts europeus tornen a sentir-se amenaçats, no pas per Rússia, que empeny amb agressivitat els seus veïns, sinó pels refugiats i els immigrants, els més pobres entre els pobres. Mentre centenars de persones morien ofegades al Mediterrani aquest estiu, en gairebé tots els racons d’Europa sorgien veus que, 26 anys després de la caiguda del Teló d’Acer, reclamen l’aïllament, les deportacions massives i la construcció de nous murs i tanques. Arreu d’Europa, la xenofòbia i el racisme indissimulat creixen desbocats i els partits nacionalistes, fins i tot els d’extrema dreta, guanyen terreny.
Alhora, cal tenir en compte que això només és el principi de la crisi, ja que les condicions que empenyen els immigrants a abandonar el seu país no faran més que empitjorar. La UE, on molts dels seus membres disposen dels estats del benestar més grans i ben equipats del món, sembla que se sent aclaparada per la situació tant des del punt de vista polític com moral i administratiu.
Aquesta paràlisi implica un risc considerable per a la Unió. Ningú no s’empassa que els estats membres (en particular, Itàlia i Grècia, els dos països més afectats) puguin sobreposar-se per separat als reptes a llarg termini que comporta la immigració a gran escala. No obstant això, molts estats membres s’oposen a emprendre una iniciativa comuna europea, una postura que amenaça d’accelerar l’erosió de la solidaritat al si de la Unió i de reforçar la tendència a la desintegració que impera avui dia.
L’actual onada migratòria cap a Europa obeeix a tres causes distintes: el malestar econòmic persistent als Balcans occidentals, la situació d’inestabilitat al Pròxim Orient i les guerres civils i conflictes a l’Àfrica. Una intensificació o una expansió de la guerra de l’est d’Ucraïna se sumaria ràpidament a les últimes tres com a quarta causa d’èxode.
Dit d’una altra manera, tota la immigració a què ha de fer front Europa actualment es deu a greus crisis que es produeixen a les seves regions veïnes. Malgrat això, Europa pot fer ben poca cosa per esmenar-ne cap. És evident que la Unió Europea ha de reforçar substancialment la seva política exterior i de seguretat comuna, incloent-hi la política europea de veïnatge, per abordar de manera més eficaç les causes de la immigració en origen. Potser l’únic error més flagrant que la negativa dels estats membres a donar suport a les reformes que van en aquest sentit és la seva inacció. I més encara tenint en compte que ha creat un buit de legitimitat que ara omplen els populistes xenòfobs.
Donada la seva feblesa en matèria de política exterior, Europa només pot tenir un impacte menor en les guerres i els conflictes que afligeixen l’Àfrica i el Pròxim Orient. Els Balcans occidentals, però, són una altra història. Croàcia ja pertany a la Unió Europea; Montenegro i Sèrbia han entaulat les negociacions d’adhesió, i Bòsnia i Hercegovina i Kosovo són candidats potencials. En aquest altre escenari, la Unió Europea hi té una influència considerable.
El motiu pel qual la Unió no s’ha implicat més als Balcans occidentals (una regió on realment podria marcar la diferència, impulsant la modernització econòmica i administrativa i promovent projectes d’infraestructures per connectar-la als centres industrials europeus) és un misteri que només la Comissió Europea i els estats membres coneixen. En tot cas, l’absurda conseqüència de tot plegat és que els ciutadans dels països candidats a l’adhesió estan subjectes als procediments de sol·licitud d’asil, ja que no tenen cap altra possibilitat d’immigrar legalment a la Unió Europea.
En aquest sentit, un dels casos que més criden l’atenció és el dels gitanos romanís que viuen als Balcans occidentals, una minoria molt nombrosa que pateix una discriminació sagnant. En realitat, però, es tracta d’un problema paneuropeu. El col·lectiu romaní va ser un dels que més van patir arran de la caiguda del comunisme l’any 1989, ja que els seus membres ocupaven sobretot llocs de treball industrials no qualificats que van ser els primers a desaparèixer. De fet, molts d’ells (actuals o futurs ciutadans europeus) han tornat a caure en l’extrema pobresa. La persistència de la discriminació contra aquest col·lectiu és un escàndol d’abast europeu i la Unió Europea, els seus estats membres i els països candidats a l’adhesió han de posar-hi fi.
La crisi de refugiats d’aquest estiu posa en relleu un altre problema estructural (i molt més ampli) d’Europa: la demografia. Les poblacions europees envelleixen i minven; el continent necessita urgentment immigrants. Malgrat això, a Europa són molts els que s’oposen frontalment a la immigració perquè també implica un canvi social.
A la llarga, els governants hauran d’explicar al poble que no es pot conjugar la prosperitat econòmica i un alt nivell de seguretat social amb una societat en què els pensionistes imposen un pes cada vegada més gran a la població econòmicament activa. Europa necessita més mà d’obra; aquest és un dels motius pels quals els europeus haurien de deixar de tractar els immigrants com una amenaça per començar-los a considerar una oportunitat.
Copyright Project Syndicate
