Publicitat
Publicitat

Els set insignificants

L’última cimera del G-7, celebrada a la bonica localitat alpina de Garmisch-Partenkirchen, ha passat sense pena ni glòria. Les potències occidentals tradicionals tornen a ser els membres exclusius d’aquest grup, que després de l’expulsió de Rússia ha deixat de ser el G-8. En un moment en què l’aparició de grans potències econòmiques densament poblades -com ara el Brasil, la Xina, l’Índia i Indonèsia- qüestiona l’hegemonia occidental, són molts els que creuen que cal replantejar-se l’actual ordre internacional.

En realitat, gairebé no hi ha dubte que apareixerà un nou ordre mundial, i molt aviat. La seva configuració la determinaran dos fenòmens fonamentals: la globalització i la digitalització.

La globalització permet a les economies que encara no estan plenament industrialitzades beneficiar-se dels avantatges de la industrialització i integrar-se en els mercats mundials, una tendència que ha redefinit la divisió global del treball i ha transformat les cadenes de valor. La revolució digital de les tecnologies de la comunicació ha constituït la base per a aquest canvi.

No cal dir que l’impacte de la digitalització va més enllà de l’economia; ha enderrocat moltes barreres culturals perquè ha permès que ciutadans normals -fins i tot els habitants de zones remotes- accedeixin a informacions i idees procedents de tot el món. Com que el desenvolupament econòmic propiciat per la globalització fa pujar els nivells de renda, és evident que aquesta integració cultural promourà la participació política, sobretot entre una classe mitjana cada vegada més nombrosa i exigent. Aquesta tendència ja ha començat a complicar les activitats governamentals de vigilància i control intern.

Pel que fa, però, a l’equilibri de forces de l’economia mundial, encara és difícil pronosticar l’impacte de la globalització i la digitalització. Tot i que aquestes tendències han impulsat indiscutiblement el creixement econòmic d’alguns països en desenvolupament, Occident -sobretot els EUA- està encara a l’avantguarda en el camp de la tecnologia i la innovació. En efecte, el lideratge tecnològic dels Estats Units -juntament amb els seus enormes actius de capital i el dinamisme de la seva cultura empresarial, il·lustrat per Silicon Valley- podria reforçar a la llarga la seva posició a escala mundial.

De tota manera, com que les principals economies emergents -com ara la Xina i l’Índia- lluiten per fomentar la innovació alhora que es posen al dia en el terreny tecnològic, també és possible que el procés de la globalització i digitalització impulsi la progressiva desoccidentalització de l’ordre internacional. Només el temps ens dirà si aquestes economies aconsegueixen desafiar els poders establerts.

Encara que els Estats Units -i en part l’Europa Occidental- aconsegueixin mantenir l’avantatge competitiu, segurament no conservaran el control geopolític mundial que retenen des de la Segona Guerra Mundial, sobretot després que l’enfonsament de la Unió Soviètica convertís els EUA en l’única superpotència mundial. En el fons, tot i que Washington manté la supremacia en el terreny militar, polític, econòmic, tecnològic i cultural, sembla que la seva hegemonia mundial ja s’ha esvaït.

La realitat és que la supremacia geopolítica nord-americana en tot el món no ha durat gaire. Després d’exhaurir les seves forces en una sèrie de guerres impossibles de guanyar contra uns adversaris molt més febles però irreductibles, els Estats Units s’han vist obligats a retreure’s. Els buits de poder que han deixat han provocat crisis regionals, sobretot al Pròxim Orient, Ucraïna i els mars Meridional i Oriental de la Xina, i han contribuït a estendre a altres regions la inestabilitat i el desordre.

La pregunta és ara què substituirà la pax americana. Una possibilitat és tornar a la mena d’ordre descentralitzat existent abans de la Revolució Industrial. En aquella època, la Xina i l’Índia eren les economies més grans del món, una posició que recuperaran durant aquest segle. Si aquest és el cas, potser s’uniran a les potències tradicionals -els Estats Units i Europa, així com Rússia- per crear una mena de pentarquia semblant al sistema d’equilibri de forces de l’Europa del segle XIX.

De tota manera, la capacitat de la majoria d’aquests països per assumir funcions de lideratge mundial planteja seriosos interrogants. El futur d’Europa és impossible de pronosticar atesos els desafiaments i les crisis sense precedents que ara afronta el Vell Continent. I el de Rússia és encara més incert: fins ara no ha sigut capaç de superar els dolors fantasma de l’imperi perdut i molt menys d’aturar el deteriorament de la seva societat i la seva economia. L’Índia té potencial per representar un paper important en l’escena internacional, però li falta molt per aconseguir l’estabilitat i la prosperitat necessàries.

Ens queden només, per tant, els Estats Units i la Xina. Són molts els que prediuen l’aparició d’un nou ordre bipolar o fins i tot una nova Guerra Freda en què la Xina substituiria la Unió Soviètica com a rival dels Estats Units. Però això també sembla improbable, ni que només sigui perquè, en el món interconnectat d’avui dia, els Estats Units i la Xina no poden tolerar que el conflicte i la competència s’interposin en els seus interessos comuns.

En aquests moments la Xina està finançant el deute públic dels Estats Units i, en certa manera, subvenciona l’exercici de la seva autoritat al món. I la Xina no hauria pogut créixer ni modernitzar-se tan de pressa sense tenir accés als mercats nord-americans. En resum, Washington i Pequín es necessiten mútuament, cosa que contribuirà a mitigar en bona part els riscos que inevitablement provoca l’aparició d’una nova potència mundial.

En aquest context, és probable que el nou ordre mundial s’assembli al sistema bipolar de la Guerra Freda, però només superficialment. En el fons, es caracteritzarà pel compromís i les concessions mútues en nom dels interessos compartits.

El G-7 representa un ordre moribund. Ha arribat l’hora de preparar-se per al G-2.

Copyright Project Syndicate