Ràpids als revolts, frustrats a les rectes

Mà alçada, saludant els aficionats que l’aplaudien des de la tribuna principal. Puny tancat, amb ràbia, celebrant per dins l’única part positiva de les 34 voltes que va poder fer a Xangai. Fernando Alonso s’acomiadava així del GP de la Xina. Havia sortit 13è, però va arribar a ser 6è, i en el moment que es va trencar un palier del seu McLaren era 8è, quan encara faltaven 22 voltes per al final. Molt de mèrit tenint en compte que porta una cafetera amb rodes.

Només els pilots saben com s’han d’aplicar per reeixir en una cursa, com s’han d’esforçar per treure el màxim rendiment d’un cotxe que en aquest cas -però també en el de Sainz o de l’espectacular Verstappen-és evident que està per sota del seu nivell de conducció.

Per això l’asturià va dir, en un moment de la prova a través de la ràdio, que ell era “el pilot més ràpid de tots als revolts”. Una frase tan carregada de ràbia i de contingut entre línies, com la força amb què tancava el puny.

Tot al contrari del que ahir van demostrar Räikkönen, Bottas o Massa, clarament per sota del que s’espera sempre d’ells amb els monoplaces que porten: ni més ni menys que un Ferrari, un Mercedes i un Williams. Ves que els hi deixessin a segons qui.

La cursa d’ahir ens va reconciliar per uns instants amb la F-1. Però el viatge a través del temps fins a l’època en què les mans dels pilots estaven per damunt de la potència dels cotxes només va durar el que va tardar la pista a eixugar-se de la pluja que havia caigut hores abans.

La humitat aigualeix l’avantatge que donen els motors més potents i fa aflorar la qualitat dels pilots millors al volant.

Quan el GP va tornar a “la normalitat”, la cursa va tornar a ser avorrida i els “pilots més ràpids als revolts” van ser substituïts pels “cotxes més ràpids a les rectes”.

Per això emociona tant veure remuntades com la de Verstappen i frustra tant que després no pugui fer res per ensumar Hamilton o plantar cara a Vettel.

L’alemany va fer una gran cursa, sí, però va treure un gran rendiment d’haver sortit d’una manera irregular: torçant el cotxe per esquivar les ratlles blanques, i mullades, que delimitaven el seu lloc a la graella.

A Xangai hi havia Sergio Marchionne, el president del grup Fiat-Chrysler, al qual pertany Ferrari. Potser per això no van amonestar el seu pilot per un fet que el reglament no deixa gaire clar.

I és que una cosa és tenir mans, i l’altra tenir mà.