Publicitat
Publicitat

Humanitats: dues síndromes

Diuen que Mitterrand va començar una roda de premsa dient: jo ja tinc les respostes, algú té alguna pregunta. Alguns debats sobre el present i el futur de les humanitats estan presoners d’aquesta síndrome. Tenim d’entrada la resposta sobre la importància de les humanitats: capacitat crítica, visió holística, més profunditat i menys superficialitat, més consciència de ciutadania, etc. La síndrome Miterrand sol anar acompanyada per la síndrome Astèrix. Ja saben, allò d’un poblet assetjat que resisteix ara i sempre els invasors. Només que ara els invasors són la tecnologia, les xarxes socials, l’individualisme, el pragmatisme, la mandra, etc. I la poció màgica, qualsevol versió de respostes predeterminades, estil Mitterrand. Ben conjuminades, les dues síndromes donen com a resultat una dolorosa jeremiada que de vegades es resumeix a dir: quanta raó que tinc i quin poc cas que em fan, ja s’ho trobaran quan vagin mal dades.

(Deixo de banda un tercer component de la jeremiada, que ens portaria en una altra direcció i que és hereu directe d’aquella divisió de ciències i lletres, que fa que identifiquem les humanitats només amb aquelles lletres. No ens hem d’enganyar: quan algú no sap un borrall de qualsevol cosa sempre queda més bé que digui com a excusa “És que jo sóc de ciències/lletres” que no pas dir la veritat: “És que jo sóc ignorant”.)

Hi ha una cantarella que aviat esdevindrà convencional: avui és necessària la innovació, i per a la innovació cal una ment oberta, creativa, flexible, capaç de relacionar i de no simplificar la complexitat... Per tant, alehop!: calen les humanitats, per realisme i pragmatisme, només faltaria! Si només és això anirem pel pedregar. Sempre s’ha dit que l’educació ha de preparar per al treball, per a l’exercici de la ciutadania i per indagar el sentit de la vida. Potser s’ha dit menys que no són tres camins paral·lels, i que els dos darrers també han de redefinir el primer. Però es diu molt poc que quan parlem d’humanitats no hem de pensar només en els anys d’universitat. Hem de pensar en tants professionals que no confonen ser un bon professional amb reduir-se unidimensionalment a la seva professió i que no volen renunciar a compartir una indagació personal i a una conversa sostinguda en el temps a partir d’una confrontació directa i contextualitzada amb les grans creacions de la humanitat. Que no volen renunciar a la seva pròpia humanitat, en definitiva.

Tornem a les dues síndromes. ¿És possible un debat sobre les humanitats que no parteixi d’aquestes síndromes i no les adopti com a marc de referència des del qual cal delimitar el terreny de joc? Esclar que això demana afrontar una altra qüestió: en un món d’especialistes, especialitats i especialitzats, ¿són les humanitats una especialitat? Aquesta pregunta no menysté els programes, les assignatures, les disciplines o els departaments. Però subratlla la importància que tots els que diuen que les humanitats són la resposta aclareixin quina és la pregunta.

Crec que la qüestió no rau en un suposat “retorn” a les humanitats, sinó en la reivindicació compromesa de l’humanisme. De la mateixa que hi ha el risc de potenciar un urbanisme d’espais separats i delimitats (unes zones per treballar, d’altres per dormir, d’altres per comprar) hi ha el risc de convertir les humanitats en el barri antic de la cultura, on s’hi va a fer el turista i a fer-se selfies al costat de monuments del passat. L’humanisme no és una nostàlgia del passat, sinó una consciència del present i un discerniment davant les cruïlles que ens porten al futur. L’humanisme és una mirada que ha d’inserir-se en les noves realitats tecnològiques socials però que, per això mateix, ha de ser educada com a tal mirada. Es tracta d’accedir a l’herència del passat i a les creacions d’avui per potenciar la lucidesa en la manera com ens situem en el present. Al capdavall, el món canvia però la condició humana no comença avui.

Necessitem posar com un dels eixos de la deliberació pública a Catalunya la pregunta pel lloc de les humanitats. Perquè no és un simple debat sobre una facultat universitària. És un debat sobre l’educació. És un debat sobre què és una persona educada en una societat pluralista. És un debat sobre com podem nodrir i arrelar la indagació sobre com volem viure i conviure. Gadamer té un llibret de títol ben revelador ( L’educació és educar-se ) on diu que no hem d’oblidar mai que ens eduquem a nosaltres mateixos, i que només es pot aprendre a través de la conversa.

El lloc de les humanitats és la creació d’espais on sigui possible aquesta conversa. Una conversa entre adults i amb els grans mestres de la humanitat.