Publicitat
Publicitat

Vinyoli confidencial: l’amistat de Serrahima i la dona del poeta

El centenari del naixement de Joan Vinyoli convida a conèixer el personatge en tota la seva complexitat per arribar a comprendre el rerefons de la seva poesia

Maurici Serrahima els dies de Setmana Santa i les vacances d’estiu deixava Barcelona i es desplaçava a descansar a Begur, on també feia cap la família Vinyoli. Allí es va iniciar una intensa relació, de la qual parla extensament en els seus dietaris Del passat quan era present (vols. V-VI), anys 1969-1974.

Serrahima, molt sensible a l’estètica, de bon començament se sent atret per la bellesa de Teresa Sastre, la dona del poeta: “Fa molt goig -pel meu gust-, i la trobo aguda i interessant”, encara que es mostra “una mica distant”. Al cap de poc temps, però, reconeix: “Hem tingut a soles unes quantes converses; la primera casual, i la segona perquè -deia que no es trobava bé- va renunciar a anar amb els altres i es va quedar a parlar amb mi una estona”. L’excusa d’aquest apropament, la descriu així Serrahima: “En Vinyoli, per qui tinc un gran afecte -i crec que ell per mi-, ha caigut d’uns anys ençà en el vici de beure unes copes de més; sovint, només una, i aleshores no s’embriaga, però s’excita i perd una mica el control i la conseqüència és que vol fer paper, i parla d’ell mateix, i diu coses inoportunes i la seva dona hi pateix”. La Teresa, doncs, troba en Maurici la persona ideal per eixugar les seves llàgrimes. Les estones de conversa són cada vegada més freqüents i fa evident que a la Teresa “li agrada -o m’ho sembla- parlar a soles”. I ho confirma amb aquests exemples: “una tarda que els altres se’n van anar d’excursió i ella no en va tenir ganes”, “asseguts a les tauletes de davant de l’hotel, hem xerrat, algunes vegades; algun dia, més de tres hores seguides! [...] van anar sortint en la conversa tota mena de temes. Sovint, forca íntims”. La problemàtica del marit es feia sempre present: “De tant en tant, i sense un esment directe -o gaire detallat-, apareixia la molèstia que li produeixen les reaccions del seu marit quan beu una copa de més, i com pateix per la sensació de témer que així es posa en ridícul”.

Aquella bona harmonia no podia estroncar-se a Begur. I així escriu: “Hem parlat de veure’ns a Barcelona”. Les trobades a ciutat són cada vegada més freqüents i més llargues: “Avui he tornat a passar la tarda amb la Teresa Vinyoli, a casa d’ella. Quatre hores ben bones, fins a tres quarts de deu, i encara per no alarmar la Carmen, perquè la Teresa, que no havia de sortir i no esperava en Joan fins tard, no hauria posat cap dificultat a allargar la sessió fins a mitjanit!”; “Sigui com sigui, he passat amb ella una tarda agradabilíssima. I ella, visiblement, també. Quan, de sobte, s’ha adonat que ja eren les nou, s’ha quedat tan sorpresa que gairebé s’ha tornat vermella. I aleshores ha tingut la traça, però també la sinceritat, de no amagar-ho, i m’ha dit que la tarda li havia passat volant”. Si bé la problemàtica del Joan acostumava a iniciar la conversa, escriu: “No cal dir que, a més, hem parlat de moltes altres coses. Dels seus problemes personals. Molt particularment, de la meva experiència en matèries matrimonials i sexuals (anormalitats compreses)”.

L’apropament és cada vegada més intens i la mútua dependència més evident: “Diria que hi ha entre nosaltres dos una considerable atracció mútua, que si jo fos més jove, i si ella s’hi deixava endur, qui sap si podria arribar molt enllà. No ho sé, com ho veuria jo si em sentís jove -si ho fos, vull dir-, però no cerco res, ni faig res perquè cap ocasió material es produeixi. Ni tan sols no m’he assegut al costat d’ella, al mateix sofà, sinó en un altre que n’hi havia enfront. [...] no m’he estat de dir-li que, probablement, si ens haguéssim conegut deu o quinze anys enrere, les coses haurien pogut arribar -només per la meva banda- «molt enllà» o «molt més enllà» -no recordo el mot exacte- i li ho he dit més d’una vegada... I ella no ho ha negat pas, i, no sols no m’ha fet callar ni ha despistat, sinó que sembla que més aviat estava contenta de sentir-m’ho dir. Fins, una de les vegades, me n’ha donat les gràcies! Sospito que, vell i tot, em té per alguna cosa. Ben mirat, no es tracta pas d’anar més enllà! [...] Qui sap si el fet de sentir-se força jove davant meu -és a dir, d’adonar-se que jo la trobo jove amb relació a mi-, contribueix també que li vingui de gust l’acostament i el bon afecte”. “Però ella no m’ha demostrat mai -almenys, de cap manera que per a mi fos intel·ligible- que se sentís inclinada a sobrepassar el nivell, en el qual sempre ens hem mantingut: el d’una amistat íntima, i fins d’admetre un punt d’atracció mútua, però sense manifestacions explícites”.

Sembla, però, que aquest neguit d’atracció que, a ells, els preocupa i capfica -encara que el sublimin-, no afecta gens ni mica Vinyoli: “A darrera hora, cap a un quart de deu, ha arribat en Joan, el seu marit [...]. En anar-me’n, ell m’ha donat les gràcies per la companyia que he fet a la seva dona i m’ha proposat, i fins demanat, que hi tornés un altre dia”. Algú m’ha comentat que Joan Vinyoli no solament no se sentia gelós, sinó que més aviat ho agraïa, ja que li donava l’oportunitat “d’anar per les seves” mentre Serrahima consolava la seva esposa.

Joan Vinyoli, malgrat el desig de superació de la seva dependència, no aconseguia sortir-se’n: “M’ha telefonat la Teresa que, el diumenge a la nit, i després de beure i d’una peregrinació tràgica pels carrers, en Joan va arribar a casa desfet i va tenir una angina de pit”. I Serrahima restarà en tot moment al seu costat: “Divendres em va telefonar la Teresa i, quan ja m’imaginava que era una de tantes trucades per conversar, em va fer saber que a la nit havien portat a casa en Joan, que estava gravíssim”, i es pregunta i desitja: “Tant de bo que el cop, tan fort, inclini en Joan a resoldre-ho i es restableixi així la calma a la casa”.

Serrahima valorava la poesia de Vinyoli. Trobem anotat en el seu dietari: “En Joan Vinyoli va fer, a la tarda, una lectura d’uns quants poemes de l’últim llibre, el que m’havia dedicat: Encara les paraules. Tant en la tria com en els comentaris va estar encertadíssim, sense caure en cap mena de pedanteria ni d’autosuficiència, i amb observacions molt justes i sovint agudes. Així li ho vaig dir, i hi vaig afegir que, si bé no li volia donar un judici definitiu sobre els poemes, perquè a mi em costa molt -molt de temps, moltes relectures- saber què és el que em diuen, li podia dir, això sí, des d’ara, que els situava a un alt nivell i entre els millors que ell ha escrit”. I precisament aquesta obra, Encara les paraules, mereixeria la Lletra d’Or de les Lletres Catalanes de 1974.

Quan Vinyoli ho va comunicar a la Teresa, ella “es va sentir espontàniament impressionada i contenta, i en Joan li ho va veure a la cara i en va tenir una gran alegria”. Malgrat tot, “desmoralitzada per les darreres «trompes» d’en Joan, i esgarrifada pel temor que, a la sessió de lliurament de la Lletra d’Or, ell pogués donar un espectacle trist, la Teresa es resistia a assistir-hi. Tot i que la comprenc molt bé -i tant!-, entenc que seria un error, és clar...”, i insisteix que cal que li faci costat, amb aquest argument: “He dit a la Teresa que, amb tot això, potser havia fet un gran bé a en Joan i l’ajudaria a reaccionar”. Consell que l’esposa va seguir al peu de la lletra, i que va tenir un final feliç: “Avui, diumenge, ha vingut a passar la tarda per fer-me companyia, i m’ha contat com havia anat, ahir al vespre, la cerimònia del lliurament. [...] En Joan va fer un speech afortunadíssim [...] i va dir coses molt justes. Ella -diu, i si ho diu és cert- feia molt goig, va estar molt a to i va estar contenta”.

Tots sabem, però, que l’estat de salut del Joan no va millorar, sinó que va anar a empentes i rodolons fins al final dels dies, el 1984.