30/01/2013

Buròcrates i turistes

3 min
En realitat, la democràcia es basa en l'autonomia de l'individu.

1 . CENTRALISME DEMOCRÀTIC . Cinc diputats del PSC trenquen la disciplina de vot i els dirigents del partit posen el crit al cel. Les burocràcies sempre prefereixen fixar l'atenció en els procediments i en la disciplina que en els problemes de fons. Els primers es resolen amb autoritarisme, els segons requereixen idees, capacitat de convicció i autoritat. En aquests casos, sempre em ve a la memòria un dels espectacles més lamentables de la història de la democràcia espanyola: l'esclat d'entusiasme amb què els diputats del Partit Popular van acollir el sí a la Guerra de l'Iraq en la votació del Congrés dels Diputats. ¿Què celebraven? Que cap d'ells havia trencat la disciplina de vot, que en la cultura de partit era més important que la guerra. El centralisme democràtic és l'herència més persistent del leninisme. La democràcia es basa en l'autonomia de l'individu: la capacitat de pensar i decidir per si mateix. El vot majoritari serveix per fer lleis i per decidir qui mana, però no és font ni de veritat ni de bé. Guanyar una votació no vol dir tenir raó. En dues velles democràcies com els Estats Units i el Regne Unit els diputats són lliures. Voten el que creuen que han de votar cada vegada. I són les democràcies més estables que es coneixen. Van ser els diputats conservadors els que van fer caure Margaret Thatcher, precisament perquè el seu contacte amb la realitat els va fer veure que la primera ministra estava fora del món i els duia al desastre. Aquí, en lloc d'escoltar els que discrepen, se'ls exigeix disciplina. La tasca de representació es confon amb enquadrament dels ciutadans. Com tots els partits d'esquerres, el PSOE i el PSC (si és que encara cap aquesta distinció) tenen problemes greus d'ideologia i de projecte. Però sobretot tenen un problema d'anquilosament organitzatiu, que es repeteix a tot arreu, de València a Cantàbria, de Catalunya a Andalusia, de Navarra a Madrid, i que fa que l'estructura escupi qualsevol projecte que li pugui fer perdre poder intern. La història del centralisme democràtic recorda com l'intel·lectual orgànic col·lectiu es converteix fàcilment en estúpid orgànic col·lectiu i emprèn, amb entusiasme, el camí de l'autodestrucció.

2 . DE VACANCES. Quan els governs es van despertar, la màfia russa ja estava operativa. Durant molt temps els ministres i consellers d'Interior van treure importància a la presència de ciutadans russos sota sospita en les zones més turístiques de la Península. L'argument era que només venien de vacances i que no eren cap problema per a la seguretat. Aquest raonament el vaig sentir de Mariano Rajoy quan era ministre de l'Interior. I, va afegir, si el govern rus ens demana alguna actuació ja la farem. No sé en quin moment aquests distingits turistes van començar a caure en les temptacions que oferia la bogeria immobiliària. Però el fet és que quan els governs es van treure la son de les orelles, les màfies russes estaven vives, arrelades i exercint la seva capacitat de contaminació social i corrupció institucional. A Lloret, per exemple, sense anar més lluny.

3 . LAVABO. Jordi Vilajoana ha estat l'home escollit per Artur Mas per refer la comunicació amb Mariano Rajoy. Jordi Vilajoana ha estat molts anys diputat al Parlament espanyol i, per tant, coneix bé el pa que donen a la Villa y Corte. Diuen que la proximitat d'emplaçament dels grups parlamentaris de CiU i del PP va fer que Vilajoana y Rajoy coincidissin sovint al lavabo. Certament, pixar junts crea complicitats. ¿Serà aquesta la via per a l'apropament entre CiU i el PP?

stats