Ciclotímia
El sobiranisme viu una hora vall, tot i que aquesta setmana ha rebut dues fuetades que el podrien reactivar: la suspensió del dret a la consulta per part del TC i la sanció del CGPJ al jutge Santiago Vidal. Fa un any es parlava de com seria Catalunya el 10-N i quan deies que no gaire diferent del 8, alguns feien cara d’incrèduls. Ara ja ningú pregunta per l’endemà del 27-S.
Els moviments socials son ciclotímics. És difícil mantenir milions de persones molt temps a la part alta de la corba anímica. De fet, és excepcional la intensitat amb què l’independentisme ha viscut des del setembre del 2012 fins al novembre del 2014. Mantenir l’entusiasme requereix unes expectatives d’imminència de resultats o un dopatge col·lectiu permanents, que en el cas català acostumen a subministrar les institucions espanyoles. Però la sobredosi esgota.
Aquest moment de parada és la resultant d’una relació de forces desfavorable i de la frustració generada per algunes fantasies col·lectives. La dinàmica de la mobilització va arribar a fer creure que la independència era a tocar. I el 9-N es va prendre consciència que no era tan fàcil i no seria de franc. Semblava que n’hi havia prou amb una majoria electoral perquè la resta vingués sol, i ara resulta que encara no hem pogut verificar si existeix. No hi ha independència sense cost, perquè per assolir-la cal una ruptura. I la immensa majoria dels catalans no estan disposats a pagar un preu alt. Si arriba, fantàstic. Però si hem de prendre mal, no correm. Es una manera inconscient de fer l’avaluació de forces (els poders espanyols tenen la mà llarga).
Això no vol dir, com voldrien creure a Madrid, que la qüestió estigui liquidada. És més, en el tram entre l’11-S i el 27-S hi haurà una altra onada eufòrica, que es traduirà en un resultat electoral que obrirà una nova etapa. Però el 28 de setembre serem on som avui. Potser amb un escenari una mica més clar. O no. En tot cas, és temps de construir, de saber quin país volem. I és segur que no volem un país d’amenaces sicilianes com la que Jordi Pujol Ferrusola va dedicar al president Mas: “És molt amic meu. I sé que el dia que el necessiti el trobaré”.
