1 . PREGUNTA. Hi ha una impaciència mediàtica que no deixa treva. Ara toca donar voltes a la pregunta. A mesura que s'acosta la data en què CiU i Esquerra s'han compromès a fixar enunciat i calendari de la consulta, la interrogació sobre el que s'ha de preguntar s'ha convertit en qüestió d'actualitat. Quin és el full d'encàrrec? Al meu entendre, la pregunta ha de ser clara, concreta i útil. Clara: sense eufemismes que afavoreixin la confusió a l'hora de llegir els resultats; concreta, és a dir, de resposta binària -sí o no-; i útil, que serveixi per clarificar les coses, en una direcció o altra, i no per bloquejar-les. Naturalment, és desitjable que la fórmula escollida obtingui el més ampli suport polític possible. Però aquest desig pot ser incompatible amb la dinamització de les coses, perquè pot afavorir les ambigüitats i les inconcrecions, i pot embolicar la troca més que altra cosa. Tot consens té un límit: que l'acord sigui pitjor que el desacord. Ens hem d'acostumar a acceptar que l'acord no és un valor en si, depèn del que s'acorda.
Si hi ha referèndum, al meu entendre la pregunta hauria de ser tan senzilla com aquesta: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat independent?" El marge que em semblaria acceptable en favor del consens podria donar aquesta altra fórmula: "Està d'acord que Catalunya iniciï el procés per esdevenir un estat independent?" Sé que es pot objectar que el procés ja l'ha iniciat la ciutadania, però seria una manera de ratificar el que un sector dels ciutadans han posat en marxa. I una obertura a la qüestió procedimental que potser satisfaria algunes incomoditats, per exemple, la d'Iniciativa. I segurament és una fórmula que s'ajusta millor a la realitat, perquè és cert que un cop proclamada la voluntat de divorci, caldrà afrontar el conveni de separació. En Toni Soler, també amb voluntat ecumènica, suggereix la pregunta: "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat independent que pugui decidir lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea?" Al meu entendre, la fórmula té un problema. Catalunya pot decidir que se'n vol anar d'Espanya, però la relació amb Espanya (ja sigui conveni de divorci o nous capítols matrimonials) no pot ser unilateral i la relació amb la Unió Europea tampoc. Establir una forma de relació és cosa de dos. En tot cas, el que em sembla que no té cap sentit és el referèndum amb diverses opcions (statu quo , federalisme, confederalisme, independència i embolica que fa fort). Per saber que Catalunya està incòmoda amb Espanya no cal fer un referèndum, ho diuen totes les enquestes. I un resultat de dispersió de vot que no doni cap guanyador clar inevitablement juga a favor del manteniment de l'statu quo . Un referèndum que no serveixi per desencallar la situació, en una direcció o altra, és una innecessària pèrdua de temps i d'energies.
2 . ARGUMENT. "El PP creu que els espanyols hem de seguir vivint junts com hem fet tota la vida", ha dit el president Rajoy. És un argument més aviat pobre. Voltaire deia que "els humans no tenim cap remordiment de les coses que tenim costum de fer". En nom del que s'ha fet tota la vida es poden cometre les millors coses i les pitjors atrocitats. No tocar mai res és un ideal conservador que té riscos: que la casa et caigui a sobre. La raó indica la conveniència de reflexionar sovint sobre les idees rebudes i repensar els costums adquirits. Apliquem-nos la lliçó.
3 . NARCISISME. M'agrada aquesta idea de Richard Sennett: "El narcisista no està obert a experiències, vol experimentar-se a ell mateix en tot el que se li posa al davant". En l'escena pública abunda aquesta figura. I encara que tots pensem en Wert, no està sol. El problema és que sovint s'experimenten a ells mateixos a costa dels ciutadans.
