11/02/2017

Competència salvatge

2 min

És difícil passar d’una organització construïda per una avantguarda de professors universitaris per donar veu política a l’explosió social del 15-M a un partit capaç d’aspirar a governar un país. La capacitat autodestructiva de l’esquerra és clàssica, però a Podem s’ha passat molt ràpid de l’eufòria a la decepció. Rara és una situació que, com diu César Rendueles, ha obrat el miracle de convertir el trotskisme (el tercer grup en discòrdia: els anticapitalistes) en una opció consensual i conciliadora.

Què ha passat? Hi ha dos imants que garanteixen la cohesió dels partits polítics: les expectatives i el poder. Quan un partit mana i no veu en risc la seva posició, tot va sobre rodes, i el seu líder és aclamat com el millor dels possibles (vegeu el congrés del PP). Si no es té el poder però es viu en l’eufòria de les grans expectatives, també és fàcil que tots vagin a l’una. Des de la seva triomfal irrupció a les eleccions europees fins al mes de juny passat, Podem va viure en la il·lusió que tot era possible. Havia pujat com un coet, a imatge del lideratge mediàtic de Pablo Iglesias. I es va aturar abans d’assolir la cota somiada. Un resultat excel·lent -cinc milions de vots i setanta diputats- va ser viscut com un fracàs, perquè la seva cursa no admetia pausa. I es va entrar de cop en l’adolescència que semblava que s’havien estalviat. Ja se sap que avui les adolescències són llargues i tempestuoses.

Les diferències programàtiques existeixen. I és evident que Errejón pensa en un partit capaç d’incidir en la vida parlamentària per recuperar i renovar el pacte social perdut i capaç de ser reconegut com a opció de govern, mentre que Iglesias creu que Podem va néixer en l’excepció i necessita l’excepció per progressar. Però el que realment sorprèn és la brutal dinàmica competitiva en què han entrat. El que guanya arrasa. Es dona per fet que qui s’endugui el duel Iglesias-Errejón es quedarà amb tot i els perdedors s’hauran de buscar la vida. Lògica de capitalisme salvatge. ¿No seria més raonable repartir-se les quotes de poder en funció del pes de cadascú com és propi d’un partit d’ampli espectre? Podem se la juga l’endemà de Vistalegre 2. I restar és perdre.

stats