‘Comuns’ i ‘podemites’

En Comú Podem (ECP) ha tornat a guanyar les eleccions a Catalunya, un mapa gairebé calcat al del 20-D. Es consolida com a força hegemònica de l’esquerra catalana i queda com un oasi enmig de la frustració espanyola de Podem, arruïnat per les seves expectatives. Podem ha passat molt ràpid del carrer a les institucions. Signe del temps, l’acceleració era la seva força. L’empenta inicial l’havia de dur a dalt de tot. Si això no passava, no estava clar que es tingués el gruix necessari per navegar un cop passat el clima d’excepció. Més que una organització és una amalgama de grups. Les contradiccions afloraran després de la frenada.

ECP se n’ha sortit millor perquè està més teixit. Té l’impuls d’un sector que ve dels moviments socials, que de la mà de Colau ha assolit poder i autoritat. Hi ha una llera d’acollida, amb llarga història, que és ICV, hereva de la tradició pactista del PSUC, amb experiència organitzativa, de coalició i de govern. I hi ha els propis de Podem, que segur que els costa entendre que aquí tenen un rol subsidiari. Fins ara s’ha aguantat l’equilibri, tot i representar cultures molt diferents. Amb 12 escons sobre 71, alguns podrien tenir la temptació de jugar fort a les baralles de Podem. Seria d’alt risc.

Si els comuns volen avançar a Catalunya, serà prudent marcar distàncies amb el volcà podemita. Consolidar l’Ajuntament de Barcelona i reforçar el paper en la política catalana els donarà consistència. El referèndum d’autodeterminació, que l’independentisme va decretar superat abans d’hora -una de les seves fugides de la realitat-, va camí de convertir-se en el punt de trobada, ara que el full de ruta queda fora de l’àmbit del possible. Els comuns faran bé de fer-lo seu, sense ambigüitats tipus Iglesias. Però també cal que progressin a l’hora de construir l’esquerra catalana perduda. La claudicació del PSC i el desplaçament d’ERC cap a la dreta amb l’aliança amb CDC han deixat l’espai lliure. Als comuns els queda molt per acabar-lo de fer seu. Si es deixen fascinar pel miratge de l’assalt al poder d’Iglesias, probablement perdran bous i esquelles. L’esquerra ha de ser supranacional, però a Europa, no només a Espanya.